Ja sabeu que quan comença el bon temps un dels barris més acollidors i a més, més innovador sempre serà el Born. Com se que a alguns i algunes de la Ràpita els agrada que comparteixi llocs de Barcelona, avui els he volgut dedicar aquesta entrada sobre llocs que a mi m'agraden d'aquest barri i que segur que no són els únics ni els millors, però són els que avui escolliria, (demà no ho sé...)
Si hagués de recomanar un restaurant japonès, ho faria amb Nakashita. Un restaurant que vam conèixer gràcies al blog de Ricard Sempere, Els meus restaurants. El nostre blog de capçalera per decidir on anar a menjar.
Si hagués de recomanar un lloc on trobar roba d'estil atemporal, elegant i senzilla..., ho faria amb Coquette. Perquè?. Perquè és una botiga on hi ha un tant per cent elevat de coses que m'agraden. Crec que aquest és el millor paràmetre per decidir quina és la nostra botiga preferida. És d'home i dona, per tant us la recomanaria a tots sense distincions, ni estereotips. Això sí. De preus no n'estem parlant...
Si hagués de recomanar un lloc on fer-vos unes sandàlies a mida, Alexis Fasoli. El primer dia que vaig entrar hi havia unes sandàlies romanes perfectes i quan em va dir que les feia a mida em vaig quedar amb la boca oberta.
Si hagués de recomanar un lloc on comprar coses curioses i diferents, diria La Comercial. Sempre que vaig al Born em passo una bona estona mirant el que tenen i sempre sortiria amb alguna cosa especial.
A la Comercial tenen una marca de camises d'home xulíssima, totes de colors blaus. Crec que la marca és Kaike.
Si haguès de recomanar una botiga amb encant, diria Musonka. És com una caseta de nines...
Si hagués de recomanar un lloc on trobar olis i cremes fets amb productes naturals com la henna, diria Henna Morena. La botiga té un racó preciós.
Si hagués de recomanar un lloc de bolsos i coses de marroquineria de qualitat, diria Beatriz Furest..
Si hagués de recomanar un lloc amb encant per sopar, diria "El Salero"
I si haguès de recomanar un carrer, diria que qualsevol dels que hi ha a segona fila perquè sempre hi trobes nous llocs per descobrir...
Hi ha un lloc molt animat al barri de Sants que és la Plaça d'Osca. Una d'aquelles places reconvertides en quant a llocs per prendre alguna cosa amb ambient de barri, de bons amics i fins i tot familiar.
En aquesta plaça com a molts altres llocs, s'obrin i es tanquen locals. En un d'aquests locals han fet un bar de vermut, d'aquells de tota la vida, fet amb rajoles antigues i amb els sortidors dels barrils a vistes, com es feia antigament. La veritat és que ha estat dissenyat amb tanta gràcia que costa de creure que s'acaba d'inaugurar. A mi m'encanta que al meu barri, s'obrin llocs com aquests. No hi ha millor sensació que sortir de casa passejant i poder seure per fer un vermut, un dia de "sol i sèpies" com el d'avui.
El lloc d'avui, de la Plaça d'Osca es diu Vermut i a la gàbia... i ja veieu que feia un dia de sol i sèpies, com diem a la Ràpita per fer referència al bon temps.
Ara sí. Tornaré a mirar els capítols que em faltaven de Mad Men. Acabo de llegir al New York Times que ara sí. La nova temporada és la última i el final de Mad Men ja és oficial.
La sèrie que va començar l'any 2007, recrea la societat americana dels anys 60 a Nova York i tracta sobre la consolidació del món de la publicitat. El seu protagonista Don Draper, un publicista, amb unes quantes misèries per amagar, irradia un magnetisme especial i representa el paper d'un triomfador a nivell professional, però pare de família pèssim i un espòs infidel.
La sèrie amb una ambientació de l'època i un vestuari impecables, té un aire de misticisme mentre reflexa el masclisme d'aquella època i el paper de la dona en el món laboral i a nivell familiar.
La vaig deixar de mirar perquè sabia que encara no s'havia acabat, però ara sí. La tornaré a mirar i si us agraden les pauses i el ritme lent, i us atrau aquella època us la recomano. A més Don Draper us captivarà des del primer moment. Té l'atractiu d'aquells homes que irradien seguretat per fora, però que són tendres per dins. Això sí una mica infidel, una mica alcohòlic i una mica difícil, i que només se'l pot estimar en la ficció, però no en un món real.
Don Draper...
L'actor, Jon Hamm, Un Don Draper en versió hipster...
Aquests dies de Setmana Santa, són les millors minivacances. Són dies de bon temps, i el millor de tot, exents de les obligacions de l'enfarragós Nadal. Són pocs dies però suficients per fer un resset, i que ben planificats donen per a fer moltes coses. Sempre dic que són una bona oportunitat per complaure't a tu mateix. És el moment de començar a fer aquelles petites coses que teníem pendents i que teníem moltes ganes de fer...
Potser llegir un bon llibre...
Potser, recuperar l'esperit bohemi que les obligacions del dia a dia desdibuixen...
Potser, atrevir-nos a vestir amb alegria...
O retornar a la nostra fidelitat al color blanc...
Potser gaudir d'un cafè en una bona terrasseta...
Potser veure pel·lícules pendents en versió original. No sempre hi ha temps d'anar al cine Verdi...
Potser gaudir de Núria Espert interpretant a Rei Lear al Lliure...
I per acabar i sense "potser", acabar els dies a un paradís. El meu, el més lluminós de tots. LA RAPITA!!!
Quan un objecte entra a casa nostra ho pot per diferents motius: per necessitat, per caprici, per que ens l'han regalat, o producte de la casualitat. De vegades li adjudiquem un lloc perquè així ho hem decidit, o de vegades fa cap a un racó de manera provisional amb la intenció de trobar-li'n un de més adequat.
En qualsevol cas, si aquest lloc es manté durant un temps, sembla que per drets adquirits d'aquesta ubicació, ens costarà molt canviar-lo de lloc. Si no, feu la prova. Intenteu recol·locar alguns dels objectes que tingueu en un prestatge i notareu com si l'energia de lo inaminat no us ho vulgues posar fàcil.
No us passa a casa vostra, que cada cosa té el seu lloc i quan la mous, sembla que canviï la seva ànima??
Ens costa tant canviar les coses de lloc que de vegades cal l'arribada d'un nou objecte per desequilibrar i mobilitzar aquesta energia.
Serà per això que ens costa tant decidir-nos, però quan ho fem ens sentim renovats??
Ja fa dies que tenia ganes d'escriure aquesta entrada i sobretot, dedicar-la a tots els que aquest any anirem complint els cinquanta. Fer-los aquest any 2015 i ser de la Ràpita ens atorga algunes pecualiaritats. En aquella època alguns vam nèixer a casa i d'altres a la clínica a Tortosa, però tots ho vam fer el mateix any, en 1965.
Amb la nostra generació es va quedar inaugurada de manera oficial, l'emblemàtica EGB, la que havia de garantir una formació bàsica per a tots. Algunes van començar a les monges, i d'altres vam començar al Corredor fins que es van acabar de construir les aules, que ens havien d'acollir a tots els que ja no cabíem en l'edifici antic de les escoles -el baby boom, també havia arribat a la Ràpita-.
Anàvem contents i il·lusionats a fer Pasqüeta a les Torres del Moro, o als Pinets, i de més grans pujàvem fins a Mataredona i la Foradada.
De menuts teníem tres cines per triar i vam acabar amb no cap. L'últim, va ser "lo del mig", on, amb les hormones encara adormilades, miràvem dos pel·lícules seguides i compràvem Vienes i Mielitos. Llepolies que teníem fora del nostre abast durant la resta de la setmana.
Sabem tenir paciència perquè també hem format part de les generacions de les esperes. Ens havíem d'esperar a estrenar roba fins a Nadal, el dia de La Palma o Sant Jaume.
Vam esperar tardes i tardes d'estiu a fer la digestió per poder entrar a l'aigua. I ens esperàvem contents i agraïts, per poder veure un nou capítol de Heidi, de Marco o de Pipi Langstrum....
Més endavant, vam haver d'esperar molts Divendres Sants per poder anar al cine o a la discoteca. I molts també vam haver d'esperar les Festes Majors per poder començar a sortir per la nit.
En fi! Esperar i esperar....
Hem sigut una generació políticament acomodada. Vam viure la dictadura de rasquillada, teníem nou anys quan es va acabar i molts recordem el dia de la mort de Franco, perquè aquell dia vam fer festa i vam poder sortir a jugar pel carrer que no feia gaire que ens havien asfaltat. Almenys al barri...
Llavors tot va canviar. Vam passar de les classes de religió a les d'ètica, de les classes de "Lengua Espanyola" a les primeres classes amb català, aquella llengua que tots parlàvem però que la versió escrita ens resultava molt diferent. I de sobte, a les escoles ens van ensenyar a ballar sardanes tant si teníem ganes com si no. I això sí. Sempre contents...
Eren temps de "Vacaciones en el mar". Com ens hagués agradat anar en aquell creuer on tot s'arreglava...
L'intent de cop d'estat ja ens va agafar més grandets, teníem quinze anys, i alguns ja fèiem segon de BUP a l'institut d'Amposta, als Hermanos o a les Teresianes. Però tampoc érem gaire conscients del que significava. Eren temps de paraules d'amor i somnis de poetes com diu Serrat.
Vam haver d'espavilar-nos en molts aspectes. Sobretot en els tecnològics. Vam fer els estudis universitaris a cop d'apunts i un ordinador era un objecte que només els estrafolaris informàtics feien servir.
Vist amb perspectiva, els que vam estudiar fora vivíem pràcticament incomunicats amb la família. El nostre únic mitjà de comunicació era una cabina telefònica.
Per a molts treure-mos el carnet de conduir i poder sortir del poble, encara que fos amb el cotxe de casa, va ser tot un símbol de llibertat i independència.
Vam viure els 80 a cop de bona musica i encara que els nostres fills es sorprenguin, ballàvem "lentos".
Però realment, què significa per a natros fer cinquanta anys? Ho podríem explicar de manera clara i concisa? No.Impossible.
No es pot explicar el que complir cinquanta anys aporten a una vida o millor dit, el que la vida aporta a cinquanta anys de ser i sentir.
Podríem dir que som més savis perquè a hores d'ara ja ens hem hagut d'encarar a veritats categòriques de la vida, com la mort i la malaltia. Això ens ha donat una millor mesura per valorar coses que abans ens havien passat desapercebudes.
Ara ja no perdem tant de temps mirant-nos a l'espill i hem après a mirar als ulls a qui ens envolta. Sabem que el temps passa i que el temps també, tot ho cura.
Sabem aprofitar les ocasions i no deixar-les passar. Hem comprovat que els trens passen i ja no tornen.
