Ja fa dies que tenia ganes d'escriure aquesta entrada i sobretot, dedicar-la a tots els que aquest any anirem complint els cinquanta. Fer-los aquest any 2015 i ser de la Ràpita ens atorga algunes pecualiaritats. En aquella època alguns vam nèixer a casa i d'altres a la clínica a Tortosa, però tots ho vam fer el mateix any, en 1965.
Amb la nostra generació es va quedar inaugurada de manera oficial, l'emblemàtica EGB, la que havia de garantir una formació bàsica per a tots. Algunes van començar a les monges, i d'altres vam començar al Corredor fins que es van acabar de construir les aules, que ens havien d'acollir a tots els que ja no cabíem en l'edifici antic de les escoles -el baby boom, també havia arribat a la Ràpita-.
Amb la nostra generació es va quedar inaugurada de manera oficial, l'emblemàtica EGB, la que havia de garantir una formació bàsica per a tots. Algunes van començar a les monges, i d'altres vam començar al Corredor fins que es van acabar de construir les aules, que ens havien d'acollir a tots els que ja no cabíem en l'edifici antic de les escoles -el baby boom, també havia arribat a la Ràpita-.
Anàvem contents i il·lusionats a fer Pasqüeta a les Torres del Moro, o als Pinets, i de més grans pujàvem fins a Mataredona i la Foradada.
De menuts teníem tres cines per triar i vam acabar amb no cap. L'últim, va ser "lo del mig", on, amb les hormones encara adormilades, miràvem dos pel·lícules seguides i compràvem Vienes i Mielitos. Llepolies que teníem fora del nostre abast durant la resta de la setmana.
Sabem tenir paciència perquè també hem format part de les generacions de les esperes. Ens havíem d'esperar a estrenar roba fins a Nadal, el dia de La Palma o Sant Jaume.
Vam esperar tardes i tardes d'estiu a fer la digestió per poder entrar a l'aigua. I ens esperàvem contents i agraïts, per poder veure un nou capítol de Heidi, de Marco o de Pipi Langstrum....
Més endavant, vam haver d'esperar molts Divendres Sants per poder anar al cine o a la discoteca. I molts també vam haver d'esperar les Festes Majors per poder començar a sortir per la nit.
En fi! Esperar i esperar....
Vam esperar tardes i tardes d'estiu a fer la digestió per poder entrar a l'aigua. I ens esperàvem contents i agraïts, per poder veure un nou capítol de Heidi, de Marco o de Pipi Langstrum....
Més endavant, vam haver d'esperar molts Divendres Sants per poder anar al cine o a la discoteca. I molts també vam haver d'esperar les Festes Majors per poder començar a sortir per la nit.
En fi! Esperar i esperar....
Hem sigut una generació políticament acomodada. Vam viure la dictadura de rasquillada, teníem nou anys quan es va acabar i molts recordem el dia de la mort de Franco, perquè aquell dia vam fer festa i vam poder sortir a jugar pel carrer que no feia gaire que ens havien asfaltat. Almenys al barri...
Llavors tot va canviar. Vam passar de les classes de religió a les d'ètica, de les classes de "Lengua Espanyola" a les primeres classes amb català, aquella llengua que tots parlàvem però que la versió escrita ens resultava molt diferent. I de sobte, a les escoles ens van ensenyar a ballar sardanes tant si teníem ganes com si no. I això sí. Sempre contents...
Eren temps de "Vacaciones en el mar". Com ens hagués agradat anar en aquell creuer on tot s'arreglava...
L'intent de cop d'estat ja ens va agafar més grandets, teníem quinze anys, i alguns ja fèiem segon de BUP a l'institut d'Amposta, als Hermanos o a les Teresianes. Però tampoc érem gaire conscients del que significava. Eren temps de paraules d'amor i somnis de poetes com diu Serrat.
Vam haver d'espavilar-nos en molts aspectes. Sobretot en els tecnològics. Vam fer els estudis universitaris a cop d'apunts i un ordinador era un objecte que només els estrafolaris informàtics feien servir.
Vist amb perspectiva, els que vam estudiar fora vivíem pràcticament incomunicats amb la família. El nostre únic mitjà de comunicació era una cabina telefònica.
Per a molts treure-mos el carnet de conduir i poder sortir del poble, encara que fos amb el cotxe de casa, va ser tot un símbol de llibertat i independència.
Vam viure els 80 a cop de bona musica i encara que els nostres fills es sorprenguin, ballàvem "lentos".
Però realment, què significa per a natros fer cinquanta anys? Ho podríem explicar de manera clara i concisa? No.Impossible.
No es pot explicar el que complir cinquanta anys aporten a una vida o millor dit, el que la vida aporta a cinquanta anys de ser i sentir.
Podríem dir que som més savis perquè a hores d'ara ja ens hem hagut d'encarar a veritats categòriques de la vida, com la mort i la malaltia. Això ens ha donat una millor mesura per valorar coses que abans ens havien passat desapercebudes.
Ara ja no perdem tant de temps mirant-nos a l'espill i hem après a mirar als ulls a qui ens envolta. Sabem que el temps passa i que el temps també, tot ho cura.
Sabem aprofitar les ocasions i no deixar-les passar. Hem comprovat que els trens passen i ja no tornen.
No es pot explicar el que complir cinquanta anys aporten a una vida o millor dit, el que la vida aporta a cinquanta anys de ser i sentir.
Podríem dir que som més savis perquè a hores d'ara ja ens hem hagut d'encarar a veritats categòriques de la vida, com la mort i la malaltia. Això ens ha donat una millor mesura per valorar coses que abans ens havien passat desapercebudes.
Ara ja no perdem tant de temps mirant-nos a l'espill i hem après a mirar als ulls a qui ens envolta. Sabem que el temps passa i que el temps també, tot ho cura.
Sabem aprofitar les ocasions i no deixar-les passar. Hem comprovat que els trens passen i ja no tornen.
Per a tots els que aquest any fem 50!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada