Coses del Nadal

Com cada any des de fa uns quants, el Nadal, abans de començar ja em cansa. S'han de fer massa coses perquè sí. Pensar regals. Comprar-los. Pensar menús. Cuinar-los. Pensar en trobades familiars. Trobar-mos. Al final, ho fem i mos agrada.Vet aquí la màgia d'estos dies. Són les coses del Nadal.

Pel Nadal tot recorda que és millor estimar que diferenciar. És època de recolliment; de sofà i manteta; de llumetes i espelmetes; de converses franques.

Hi ha un Nadal de pel·lícules. En el meu ja en porto unes quantes. Love actually, la primera, The holiday, la segona i el dia de Nadal, "Que bello es vivir". La més inspiradora. Com John Bayley de vegades sen's oblida la part bonica de la vida. Val la pena vore-la i valorar-la. La vida, vull dir. Per evitar que se'ns oblidi, un xarop que no falla, el cinema.

També hi ha un Nadal de lectures. A punt de començar, la Desaparició d'Estephabie Mailer de Dïcker, a mitges,"Sapiens" i a la cua "Un vespre al paradís" de Lucia Berlín. 
Potser massa lletra per tants pocs dies i poques hores.

També hi ha un Nadal de família. Per recuperar el caliu de la casa mare. Per recordar que pares, fills, germans, germanes, cunyats i cunyades, nebots i nebodes, són del nostre equip. I el nostre exercit. 

També hi ha un Nadal de menjades i passejades. Avui la del camí de ronda, des de casa a ma dreta. Un plaer per als pulmons i una carícia del mar a les orelles. Un camí solitari. Només m'he trobat un husky i al cap d'unes passes al seu amo.

I és que estes festes, tot i que cansen, també reconforten i alimenten l'esperit per sobreviure el Nadal proper i les seues coses.

I avui ja no és Nadal. És any nou, però ho publico ara per celebrar un començament d'any lluminós, passejant de nou pel camí de ronda. 

Xa on vas?

Avui m'ha vingut al cap una cosa que ma iaia Maria la racona em va ensenyar. I especifico que és la racona perquè l'altra iaia meua era Maria la murciana. Per que no hi hagi confusions. Ma iaia Maria la racona venia a ajudar-nos a la granja. Mon pare a més de criar pollastres plantava coses i natros a l'estiu i fins de setmana l'ajudàvem. Un matí, ma iaia i jo collíem i xerràvem. Millor dit jo xerrava com ho fa qui no ha viscut més de deu estius, amb inocència i sense filtres, i ma iaia reia. De tant en tant ella m'explicava coses de quan ella també tenia ganes de xerrar.

I m'explicava com xalaven de menuts. Com eren els viatges a la casa blanca. No la d'Amèrica, sinó la de la ribera on vivien els terratinents del delta.

No vag entendre mai perquè hi anaven però m'encantaven les histories que em contava i lo nerviosa que es posava quan acompanyava a son pare, mon rabesiaio.

També m'explicava jocs de paraules. Un encara no se m'ha oblidat. El joc tractava de dir-ho lo més ràpid possible. I m'encantava dir-ho i dir-ho ràpid i més ràpid. Sense parar.

"Xa! on vas?"

"Xa! a porta'l dinar"

"Xa! a qui?"

"Xa! al meu marit"

"Xa! en qui t'has casat?

"Xa! en un Xartolí"

"Xa! que t'ha portat?"

"Xa! un matalap"

"Xa! que poquet"

"Xa! que era pobret"

De vegades la meua ment se'n recorda i em venen al cap sensacions i olors d'aquells moments. De la terra, de llenya cremada i ho repeteixo lo més ràpid que puc, en silenci. I és llavors, just llavors quan me n'adono de quin és el meu punt de referència. El punt des d'on va començar tot. 

I ara és ara. i continuo amb ganes de xerrar, però amb més filtres i menys innocència. 

I m'han agafat ganes d'escriure sobre aquell temps perquè estic llegint a Chimananda Gnozi. És un recull de contes sobre la vida d'algunes persones a Nigèria, o que han emigrat des d'aquell país i sobre les misèries d'un país corrupte, on el masclisme triomfa, on es falsifiquen medicaments i on professors d'universitat es queden sense pensió per una política abusiva. 

Llegir aquestes històries m'ha fet pensar que vivim en un país que tot i les errades que s'han fet, es fan i es faran, és un lloc d'oportunitas. On ma iaia va començar a cobrar una pensió i on jo que em vaig criar en una granja de pollastres ara sóc una professional amb formació universitària. 

On sóc una dona lliure que pot assistir a un grup de lectura on se m'obre la ment i on puc detectar i lluitar contra aquell masclisme subtil que encara envolta les nostres vides.

Chimananda m'ha fet sentir una mica més feminista i una mica més feliç. 

I d'una escriptora a una altra escriptora, Colette. Aneu a vore la pel·lícula. Una oda al que no es pot tolerar entre un home i una dona i a la llibertat de sentiments. Molt ben ambientada i amb els temps molt ben distribuïts. 

I d'una pel·lícula a una altra pel·lícula, la última de Ricardo Darin. " El amor menos pensado". Vaig anar atreta per la història. Una parella en crisi quan els fills marxen i s'adonen que l'amor s'ha transformat en una altra cosa. Enamoren els diàlegs, les frases que reflexen el que pensem i sentim els que portem molts anys junts i mos estimem però no sabem com explicar-ho.

I de jocs de paraules, de contes i de pel·lícules al vellut. Que venen festes i muda més que qualsevol altra roba. Avui li vull fer un homenatge perquè m'agrada el seu tacte i el seu aspecte. 

 M'agrada per anar còmoda i mudada. Com deia la Martirio.

I del vellut a les mantetes peludetes que veig per tot arreu i no se quina triaria. Per llegir a Chimananda o Moderatto Cantabile de Margarite Duras. Una recomanació de Maria Bohigas, la traductora. Dona erúdita. De conversa intel·ligent i pausada. Una dona per afegir a la llista de dones excepcionals.

I de les mantetes peludes ara ja m'estic plantejant tenir un gos. I si és amb manteta incorporada millor.
Em declaro una enamorada del bulldog inglés.

La Venècia que es queda en mi

Tres nits a Venècia amb els quatre dies que les envolten et deixen aquell regust de carxofa que fa que tot el que ve després sigue millor. Venècia en el món dels viatges és com la camisa blanca, un bàsic.
S'hi ha d'anar alguna vegada.
Passejar-la, descobrir-la i contemplar-la.
Una ciutat sense rodes, on el ritme de la vida és lent i natural.

Els venecians s'enfaden si algú els fa caminar de pressa.
Gent estranya. Viuen dels visitants però confiances poques. Cal una segona vegada per que et mostrin la seua cara amable.
De tot el que he vist i sentit em quedo amb algunes coses.
Com els tardets al Gran Canal.

Com la Intel·ligència de Veronese al Palau Ducal.

Com les passejades de nit, quan vas de pont a pont i et passa una góndola entre les cames.

Com la imatge de la Plaça San Marcos en moments d'Aqua Alta.

Com la imatge d'un dia de pluja arribant a l'illa de Burano.

Com el bon sabor de boca de les cicheti a la Salvmeria  i el prosseco a El Rèfolo per l'avinguda Garibaldi.

Com la vida aquàtica i incòmoda que converteix les furgonetes en barques.

Com la roba estesa als carrers de l'Arsenale

Com el plaer de compartir la Venècia que es queda en mi.
Una de tantes.

D'algunes coses

Com Marguerite Duras a La vida material, jo també intento escriure sobre el que penso, alguns dies, d'algunes coses. I és que quan s'escriu d'alguna cosa en un moment concret sense pròleg ni continuació és com si l'escriure no fos escriure, sinó pensament.

Potser escriuré sobre el club de lectura on cada tercer dimecres descobreixo que per a algunes dones la vida difícil les ha tornat eternes. Dones que navegant contracorrent han escrit les seues històries per deixar constància de que hi ha moltes maneres de viure, de veure la vida i de ser dona. Carson Mccullers, Charlotte Perkins, Lucia Berlin, Vivian Gornick, Virginia Woolf i les que vindran.

En aquestes trobades ens adonem que la vida còmoda ens anestesia i frena algunes de les nostres "tats", com la creativitat, la impulsivitat, la humilitat i la lleialtat a ser més autònomes, més potents i sobretot, ser més dones. I com diu Alma Reza, la conductora d'aquestes lectures. Una dona de vegades ens porta a una altra dona. I així entre lectura i lectura en coneixem d'altres com Vivien Mayer una mainadera jueva que treballava i vivia per la seua passió, la fotografia.

Potser escriuré sobre un nou lloc, Punta Anguila. Cuina i decoració de fusió. Us recomano la coca de vidre d'anguila lacada i maionesa de miso i les gyozas de calçots i porc a la brasa. I per veure més plats i més del local, aneu al seu ig. 

Potser escriuré sobre sèries o millor dit "la sèrie". Se que és tard, però vull deixar constància que m'he tornat una incondicional de Daenerys Targarian, si he de defensar el regnat d'algú. Serà el d'ella. 

Potser escriuré sobre cremes casolanes. I d'una exfoliant amb eficàcia garantida. Feta amb el suc de mitja llimona, una cullerada d'oli de llinosa i una de sal grossa. Deu minuts i tindreu la pell més lluminosa.

Potser escriure sobre que ha arribat el moment de tornar al camal ample després d'anys de pitillo. M'agrada com els porta la de la imatge. 

Benvinguda de nou, la subtilesa.

Stand by your man

En estos dies en que la dona intenta dia a dia empoderar-se, un bon grapat d'homes, han fet l'esforç de resituar-se.
Els inteligents i de ment oberta ho han fet per iniciativa pròpia.
D'altres han necessitat una mica d'empemta.
I molts altres, ni s'han adonat de que ha hagut canvis.

Potser perquè comença la tardor. Potser perquè plou. Potser perquè tinc nostàgia. Potser perquè fa trenta un octubres que em vaig casar. Em venen ganes de parlar d'homes i dones.

En aquesta reforma entre homes i dones s'hi ha donat una pàtina, però encara falten unes quantes capes de pintura. Estem canviant els mobles de lloc, però el menjador encara te més protagonisme que la cuina. 

I l'embolic es complica quan la igualtat, els pots i les pintures, es mesclen amb l'amor.
Aquí, si no es fa la combinació correcta, de res no serveix la carta de colors.

Orígens o la força de la gent

Escric esta entrada en diferit. He viscut la festa dels orígens en viu, però no en directe. M'han anat arribant imatges d'amics i de familiars. I totes m'estan fent les dents llargues. Molta ràbia per no haver vingut. 

Este matí a primera hora Montse, la reportera del blog a la Ràpita m'ha començat a enviar material i no m'he pogut aguantar. M'han agafat moltes ganes d'escriure i publicar alguna cosa sobre la festa. Les bones idees s'han de compartir. És una altra manera de felicitar a l'ajuntament per la iniciativa i a tot el poble per la implicació.

Considereu esta publicació com un twit ampliat per donar l'enhorabona a tothom. 

La cultura recull sabers, històries passades i tradicions. Orígens és cultura. La nostra. Recordar d'on venim és important. Com diu l'assajista Pascal Quignart, ningú pot saltar per damunt de la seua sombra ni del seus origens.

I us he de dir que si ho mireu des d'una certa distància com quant fas un pas enrere per mirar un quadre, voreu alguna cosa més. Orígens és una bonica manera de rememorar com vivíen els nostres iaios i iaies, però també ha demostrat com n'és de potent la força de la gent. 

Tota la gent, independenment del que pensa, de que creu i que sent.

Orígens ens ensenya alguna cosa més.

I sobretot gràcies a Montse, artista de La Mar de fora. Creadora incansable de coses boniques. Tu sempre estires de la corda i uns atres fem de poval. 

Les teues peces d'Orígens impecables.

Les teues idees inesgotables.

I també, algunes de les teues imatges.

I se que a més a més de Montse hi ha moltíssima gent que ha creat racons preciosos, gent que ha restaurat eines i que ha lluit vestida amb roba de l'època.

Aquí un altre record d'esta gran força. La de la gent de la Ràpita.

El teu món particular

Després d'uns dies per instal·lar-te al poble, comences a connectar-te amb l'airet humidet i amb la comunitat de mosquits que ha sobreviscut a les avionetes fumigadores, i ja estàs en mode rapitenc. La teua manera de gaudir de les vacances. Amb un toc de família, un toc d'humitat, un toc de mosquits i un toc de bona gastronomia.

Avui la pluja t'ha destarotat els plans de sol, de platja, de piscina i de terrasseta i el teu estimat ha tingut la gran idea. Anar a dinar al restaurant d'Albert Guzman. Fa temps que ho tenies a la llista. Avui ha pogut ser. I t'has quedat impressionada. A partir d'avui Albert forma part del teu club privat. Al que només convides a persones lluitadores, innovadores, i amb sensibilitat per millorar. Albert ha evolucionat i tu l'has de felicitar. 

A la seua cuina es crea amb productes de proximitat una nova cultura, la gastronòmica que mai s'atura i mai deixa d'evolucionar. Perquè als nostres plats també els afavoreix una mica de globalització. Trobar anguila, salsa teriyaqui i tempura en un mateix plat "t'enxissa". I tastar l'arrós d'anguila fumat ho sublima.

Si algú vol saber perquè aquí a les teues terres s'està tan bé ha d'estar-se uns dies. No cal fer gaires coses. Només cal passejar pel passeig a la vora de la mar. Només cal fer una immersió pels paisatges d'aiguamolls i arrossars. Només cal que taste la vostra cuina. O només cal que s'estigue un ratet en algun dels vostres xiringuitos. El teu més proper, Delícies 93.

Si a tot el que ofereixen les teues terres cadascú afegeix el seu món particular la experiència es torna única.
I si ve esta setmana gaudirà de les festes.

Algú pot demanar més?

I parlant de mons particulars. El teu sempre canvia. Tret de les constants fixes, les variables el fan i desfan al seu aire. Ara el teu està envoltat de materials naturals. T'encanta esta habitació de Let's pause.

Et van pel cap estos coixins de yute de Calma House i més coses.

Estas enganxada a "The beginning of everything" sobre la vida i la dona de Scott Fitzerald.

T'has fet addicta als sucs de fruites i verdures i al pudding de xia per passar les tardes rapitenques.

I mentre escrius sobre el teu món d'ara et venen noves coses al cap que demà te'l canviaran per un altre món, igual o més estimulant.

Que tingueu unes bones festes i un bon món particular!!

Ara que tinc la mateixa edat.

La Callas va morir als cinquatatresanys. Jo fa tres setmanes que tinc la mateixa edat. Quan vaig sortir del cine després de veure el documental, em va fer pensar. Quantes coses va viure i que poc les va saber valorar. Es va centrar en el despit per l'abandonament d'Onassis. No va saber-ne més. De viure, vull dir. I és que la ciència de viure no te l'ensenya ningú. És de formació autodidacta i condicionada per les alegries, les penes i les vivències que et trobes pel camí. 

I en honor a la Callas hauríem de decidir viure les alegries que ella es va perdre i les nostres. Que mai se sap quan pot venir l'home del sac per emportar-se les ganes i les vivències. Sí. Mai se sap. Tot i que sabem que algun dia vindrà, no sabem quan ho farà. Si cada dia recordéssim que ha d'arribar sortiríem de casa per menjar-nos el món i gaudir de tot com si no hi hagués un demà. I és que la ciència de viure no és fàcil . Hi ha qui te més perícia per gaudir-la i paladejar-la. Hi ha qui te més dificultats. Però cal perseverar. Si un dia se't talla l'allioli, un altre ho tornes a intentar.

I en això estic des de fa uns dies. Acumulant alegries i perseverant. I així vaig decidir fer una visita a Cadaqués. Segons la meua mare ja havia estat. Però jo ni ho recordava. Si aneu us recomano passar una nit a este hotel vora la platja de Portlligat. Les vistes des de l'habitació no us decebran.

I de Cadaqués hi ha tantes coses per gaudir. 

Com les cales del voltant. Natros vam descobrir-recomanats per un company- la pelosa. Per dinar, allà mateix us heu de quedar.

O com el Compartir, cosí germà del Disfrutar a Barcelona. Allà sublimen els productes de la zona amb una cuina molt natural. Em va encantar el patí. Tranquil, il·luminat i decorat per estar a gust com  mos agrada. Sobretot reserveu unes setmanes abans.

O com algun raconet d'estiu amagadet per fer una copeta o un mosset a la platja Ses Oliveres.

O com de nou a l'hotel no se't pot oblidar que estàs allà, a Cadaqués. 

Tornaré.

I de Cadaqués de nou a Barcelona. Perseverant. Tot i tenir els pintors a casa vaig anar a celebrar que ja tinc l'edat de VIURE i amb aquesta perspectiva tant interessant vaig conèixer un lloc nou, Barra Alta. 

Un sopar d'amigues sempre és especial però amb el lloc i els plats la cosa es va acabar de confitar. Tasteu les tortes de panís i vieira i reserveu esta tauleta per a quatre, que és on vam estar.

I perseverant ja he recuperat les rutines. Ara que ja no tinc pel passadís ni pots de pintura ni cartrons, he fet una immersió en el món de la decoració. Un món al que vaig i torno de tant en tant. Perquè amb pinterest i instagram t'hi pots passar la vida i decorar tot un poble sense repetir idees ni espais. I  així perseverant els ulls se me'n van als detalls de fibra, coco i materials naturals i la roba de lli i cotó.

I així he descobert els coixins de Sira Barcelona i els detalls de Doblecoco.

I ara que tinc la mateixa edat, segueixo perseverant, i he llegit un llibre que potser us agradarà per estos dies d'estiu, de mar i de migdiades, El color del silenci d'Elia Barceló. 

De nou una història de vides i de com el temps tant si vols com si no vols, s'escapa.

I perseverant comparteixo esta entrevista que li van fer a qui li dedico este post. Una dona valenta, talentosa i a qui l'amor li va jugar una mala passada. 

Gràcies Maria. La teua història m'ha fet pensar que la vida és vida i que el temps passa tant tant si l'allioli es lliga com si es talla.

Per tant només mos queda perseverar.

La cosa nostra per Abel

via

Com totes les famílies d'un entorn rural i constituïdes a principis de segle, la nostra s'ha anat adaptant als temps i als canvis que s'han anat produint a la societat. Si la nostra iaia Maria va aprendre a llegir quan mon iaio Pepe, una vegada casats li'n va ensenyar. Ara  a la nostra família tenim una mica de tot, mestres, arquitectes tècnics, una psicopedagoga, una psicòloga, una advocada i inspectora de treball, alguns enginyers, emprenedors que han creat la seua empresa, i fins i tot, tenim un ballarí. Què és qui avui ens ocupa. 

Com en totes les famílies, a la nostra hi ha una història darrera i moltes anècdotes. I de la família nuclear creada per Pepe lo Casat i Maria la racona, amb el pas del temps es va ampliar amb sis germans -dos dones i quatre homens-, més endavant amb onze cosins germans i de moment amb onze cosins prims i tres cosines primes segones com a últimes incorporacions.

Com en totes les famílies a mesura que s'ha anat multiplicant, les relacions en alguns casos s'han anat diluint. Fins que passa alguna cosa que torna a catalitzar la unió i les relacions de sobte s'intensifiquen. De vegades el catalitzador és una mort, de vegades una boda i d'altres vegades són situacions inesperades que al igual que a la cosa nostra, la família es requerida.

Com en totes les famílies ens agrada que als nostres els vagi bé. No tots hem sortit artistes, però sí que tenim algo de sensibilitat. Un iaio cantador de rondalles ens havia de deixar alguna resta genètica. I d'un iaio mediàtic al nostre poble i comarques, ara tenim un nou membre que ja ho comença a ser. El ballarí Abel, fill de la nostra cosina Àngels, alma mater de la materialització d'un somni. El del seu fill que des de ben petit va deixar clar que volia dir vocació.

Com en totes les famílies, volem recolzar als nostres. La professió que ha escollit Abel és difícil. I només aconseguir que el seu nom surti a un programa de Prime time, supera les expectatives de tota la família i crec que de tot el poble. 

Este post està dedicat a tu Abel Gil Montserrat. Sabem el que has lluitat per arribar on has arribat. Per a natros, la família ja has aconseguit l'èxit. I esperem que per a la gent del teu poble també!!!

Temps de silenci

Sempre hi ha una guspira que encén la flama. I la flama d'este escrit ha sigut, el silenci. Sí. Tot va començar amb una lectura que em va recomanar A. una amiga de les que de companyadefatigues amb el temps ha passat a amigadefamoltsanys. Les amiguesdefamoltsanys són aquelles que encara que faci molt de temps que no et trobes amb elles, quan us veieu és com si fos ahir. Són amigues amb les que t'entens i prou. Sense competències, ni tibantors. I és que amb A. anem juntes al club de lectura de "Dones inexplicables" i mentre anem, aprenem, reflexionem, gaudim i sortim, aprofitem per xerrar i posar-mos al dia. I en un d'aquells ratets, esperant que comencés la sessió, mentre miràvem llibres a "La inexplicable", ens va cridar l'atenció el nou llibre de Gaspar Hernandez, "La dona que no sabia plorar".Va ser llavors quan A. em va dir que el seu primer llibre, "El silenci", li havia agradat molt. I jo com sempre, de cap.

Una vegada llegit el llibre, t'adones de la importància del poder del silenci i dels pensaments. També aprens que cuidar i entrenar la ment no és cosa fàcil. No n'hi ha prou amb la teoria, ni amb la pràctica. És necessari donar-li valor. Com en totes les coses d'esta vida. Per treballar la ment, el poder de convicció se t'ha d'instal·lar molt a dins. Amb esta lectura he après que tot depèn de natros. Som responsables dels nostres pensaments, les nostres paraules i els nostres silencis. Perquè tal i com deia  Gaspar Hernàndez a la contra d'ahir , "vivim segons el nostre estat d'ànim". 

I del silenci de Gaspar als silencis d'una conversa, perquè fent els deures del curs de midfullnes, faig cap a una conferència de Julian Treassure sobre la comunicació. Us la recomano, tracta de com hem de parlar perquè ens escoltin. En primer lloc, explica la importància de les actituds. Mos diu que hauríem d'evitar la queixa, la xafarderia, la crítica, la negativitat, l'exageració, la mentida i el dogmatisme. I mos en recomana d'altres com la honestedat, la autenticitat, la integritat i l'amor.
També parla de l'instrument de la veu. Tant important com les actituds.
Hem de cuidar el to, la velocitat, el timbre i sobretot, els silencis.

I mentre reflexionem sobre el silenci i les seves pauses sona...