Coses que no havia dit encara

Em fa il·lusió començar aquest primer dia d'un dosmildisset que comença, escrivint. Pot ser pel lleuger malestar que tinc per no haver dit ni compartit tantes coses que m'han agradat i m'han emocionat en aquest any que ja és història. Ha sigut un any diferent. De reviure sentiments que ja no recordava, i de viure més moments de l'aquí i ara.

No havia dit encara que somniant desperta, m'haguès agradat tenir un editor com Max Perkins i que em fes les correccions necessàries per publicar frases a l'alçada de Tomas Wolfe, Ernest Hemmingway i Scott Fitzerald. A la pel·lícula "El Editor de libros", em vaig encisar per aquest home i aquesta feina tan discreta i a l'hora tan important en les lectures de la nostra vida.

No havia dit encara que m'emociona conèixer persones que lluiten pels seus projectes. Dijous a la nit en vaig conèixer una, la que porta el nou restaurant de la Casa Vella. És un noi rapitenc que després de treballar en grans grups de restauració a Barcelona com Cacheiro i Sagardí, ha volgut iniciar la seua aventura professional al poble. 

No havia dit encara que no m'agraden -millor dit, ODIO- el mitjons de mitja i que anit per primera vegada vaig celebrar un cap d'any amb els peus despullats. Mai havia estat tan a gust una nit com aquesta. Sorprèn per què de vegades, coses tan simples i irrellevants costen.

No havia dit encara que feia cinc anys que no em canviava les ulleres per que no sabia sí m'agradaria portar-ne unes altres. Al final em vaig decidir, un matí a Palo Alto. Unes Vlik van ser les escollides. Tan de bo em donessin tan d'estil com a ella.

No havia dit encara que des de fa un temps, començo llibres i no els acabo. He arribat a la conclusió que no em val la pena consumir temps del meu temps en històries que no m'arriben. I així m'he permès el luxe de deixar a mitges, llibres de Carmen Martin Gaite, d'Stefan Zweigh, de Carmen Torres Ripa i d'uns quants més. Un dels que vaig acabar és "Hombres Desnudos" d'Alicia Gimenez Bartlett.

(No us podeu imaginar el que m'ha sortit al cercar una imatge del llibre...)

No havia dit encara que des que s'ha mort Leonard Cohen, no paro d'escoltar-lo. Que injusta és la vida. Quan s'acaba és quan més s'aprecia.

No havia dit encara que em feia il·lusió tenir un abric roig. Sí. Com la xiqueta de la llista de Schindler, o com Audrey a "Desayuno con diamantes". Serà que ja m'està passant el que un dia va predir la meua tia. "Com més gran te faràs, més colors vistosos necessitaràs portar".

No havia dit encara que als cinquanta he après a pintar-me els llavis. Gràcies a Jeane Damas, una franceseta, i ma filla que no és franceseta, però una mica sí que ho sembla.

No havia dit encara que cada vegada m'agrada més mirar sèries. Des de "House of cards" a "Merlí". Sóc de molts de registres, si m'enganxen.

No havia dit encara que m'està passant igual que una companya de feina que vaig tenir fa un temps. Era aficionada a copiar i llegir receptes de qualsevol tipus, però mai cuinava. Jo m'he aficionat a mirar taules d'exercicis per tonificar braços i panxa, però mai els poso en pràctica. Potser estava predestinada a ser una musa de Courbet.

No havia dit encara que estava una mica cansada de compartir les coses que m'agraden perquè sempre són i seran les mateixes. Perquè aquest dosmildisset em continuaran agradant...

...les ratlles per dins i per fora...

...els jerseys de coll alt...

...les ulleres retro que sempre afavoreixen...

 ... les camises blanques...

...l'estil "hippie"- ho sento, este és lo meu vocabulari, ja se que ara se'n diu boho-...

...i sobretot, els bolsos que no pesen.

I per últim, no havia dit encara que us desitjo de tot cor que tingueu un bon primer dia d'aquest dosmildisset que ara comença i promet.

Moltes gràcies a tots i totes per estar aquí!!!

Un prenadal de cabells arrissats i coses diferents

Ja passa que els que li tenim una mica mica de mania al Nadal, tractem de diluir-lo i seguir els protocols a la nostra manera. De vegades intentem esquivar-lo fins que arriba el moment d'encara-lo de veritat. Comprant els regals als que més estimem -ells no hi tenen cap culpa- i pensant en un menú digne i vistós d'última hora. 

Aquest any el prenadal ja ha marcat les seues diferències. Han succeït fets i s'han pres algunes decisions que de manera subtil han canviat els ànims i l'ànima prenadalenca.

Cadascú té el seu prenadal com a escalfament dels dies que estan a punt d'arribar. En el cas de servidora hi ha petits detalls que m'han redissenyat els esquemes. Un d'ells -totalment irrellevant-, m'ha fet sentir d'una altra manera. He decidit deixar-me el cabell arrissat que l'herència genètica em va atorgar. Això pot semblar una insignificància, però no ho ha estat per a mi. Fa temps que dominar els meus cabells i pretenir que siguin llisos i ben pentinats ha estat una de les meues batalles més íntimes i personals. Com si els cabells tinguéssin alguna cosa a veure amb els sentiments i inseguretats que de vegades s'imposen i t'alerten de que no ho pots controlar tot. 

I així, en un prenadal sense planxa ni control, m'he vist convidada per primera vegada com a blogger a la presentació d'unes bodegues de Saint Tropez al Cafè Kafka. Són les bodegues Chateau des Marres, situades a la vora de la mar, com el nostre poble, La Ràpita. 

Allà hi vaig anar acompanyada i encuriosida per dos motius. Un, assistir a l'event -sóc una amant del vi i no m'ho podia deixar perdre-, i l'altre perquè tenia curiositat per saber com havien arribat a conèixer el blog. La veritat és que ens van agradar els quatre vins que vam catar i sobretot lo amables que van ser amb natros -que parlant francès-catalí-anglès- ens vam entendre de meravella.

I no se si ha estat aquest aconteixement trivial, o els cabells arrissats, però la qüestió és que poc a poc em vaig sentint en un prenadal més lleuger, menys perfecte, i menys coaccionador.

I en aquest estat tot va millor. El Nadal ja quasi m'agrada i avui fins i tot he comprat torrons. 

I si del del Nadal hi ha alguna cosa bonica, són les llums. Ja sabeu que per aquí mos agraden i molt. Són com  la pinzellada final de qualsevol espai i moment.

Per això vull compartir la Pedrera il·luminada...

O la Plaça Reial...

O l'Schilling...

O Casa Delfin i altres racons d'un Born perfecte per a un Prenadal diferent i de cabells arrissats.

Gràcies Rilke

I d'aquesta manera, fent cas a un home savi, aquí estàs de nou, teclejant sobre aquest espai en blanc amb el que fa dies que no quedes. Però sort que mai et falla i sempre t'acull com un bon amic, sense rancúnies ni retrets. 

Seguint els consells que Rilke li envià al jove poeta, intentes fer d'aquestes paraules alguna cosa pròpia. Miraràs cap a dins i buscaràs si de veritat aquest escriure t'apropa a la teua cosa. I és que escriure coses que no surten de dins, sense veritat, desdibuixa qualsevol idea autèntica. Sí. Ja saps que cal molta sinceritat a l'hora de conjugar paraules. Si no no cal que t'hi posis.

Amb l'escriptura et passa igual que amb l'exercici físic. Quan t'hi poses t'adones del seu efecte balsàmic, relaxant i terapèutic.

Estàs vivint. I això fa que al teu voltant passin coses que no pots aturar ni canviar. Tu que encara no has guanyat la batalla a la controladora que portes dins. Veus com tot això passa sense poder-hi fer res. Però no importa, una vegada més recuperes la teva part inquieta i curiosa i te'n desfàs de les parts descolorides. 

I recuperant el color i les ganes, comparteixes llocs i coses pendents, com les de l'última edició de Bcn en las Alturas a la Torre Bellesguard...

I de la Torre Bellesguard al Palau on vas gaudir d'una Rosario Flores vital i meravellosa. Gràcies a la teua amiga M. per donar-vos la idea. Les quatre vau disfrutar com xiquetes 

I del barri gòtic al carrer Amigó, al Bar Omar, una de les recomanacions del teu amic X. Si vas demana les vieires amb tòfona.

I del Bar Omar a fer una tometa al Vermut Perez, una de les altres recomanacions del teu amic.

I d'un altre dia, fent allò que Walter Riso recomana, passejant, badant i deixant que qualsevol cosa et sorprengui, vas veure les noves llums de Nadal a Rabat...

I al Nacional...

I de Barcelona te'n vas a Madrid on tens a la teua filleta vivint i aprenent a deixar-se sorprendre de tot allò que el seu gen curiós i inquiet li digui.

I allà vas repetir a Streetxo, però vas conèixer i tastar coses noves com els plats de Juanalaloca al barri de la latina. El coulant de dolç de llet i el pastís de xocolata blanc, et va fer pujar el sucre al cap i la felicitat també.

I com sempre que vas a ciutats i llocs que no són els de cada dia, et deixes enamorar de qualsevol idea, lloc i racó. Com el Carreró de Jorge Juan on vas trobar una Cortana...

I del barri de Salamanca a Chueca a fer un brunch a Diurno i perquè no, una mica de postureo. Ja que estas, t'hi poses.

Però més a gust vas estar sopant a Ana la Santa a la Plaça Santa Ana. Serà perquè tens una Anna o ves a saber, et vas encantar del lloc i l'ambient.

I com ja s'està fent una mica llarg...i ja tens ganes d'acabar, només compartir un raconet de Harina, el forn on acostumes a anar a esmorzar quan estàs per allà...

Gràcies Rilke!

El món d'Hildegard

Llegeixes només al matí amb la ment desperta i renovada. Vas cap al món de la responsabilitat  i les circumstàncies adverses. Mentre llegeixes allargues el teu moment. Un temps breu i únic que per ser limitat t'aporta la màxima concentració. Quant t'apropes a la parada final, penses quina llàstima. Ara seguiria i seguiria fins al les últimes paraules de la història. La que ara llegeixes, la d'Hildegard Von Bingen, una sabia, una música, una pintora, una filòsofa, una metge, una visionària, una dona al cap a la fi.

El món d'Hildegard t'absorbeix. No saps si per l'olor de berbena, l'aroma que tan us agrada a les dos. L'aroma de Santa Maria Novella.

O per la Toscana, aquell lloc on ella vivia i on a tu t'agradaria viure. O per la necessitat d'amagar el que sentia i pensava per no incomodar i no provocar al món masclista que l'envoltava al segle XII.

Voldries visitar Lucca on Samuel Beyhe s'instal·la per investigar la vida d'aquesta dona tan poderosa, il·luminada i mística d'aquella època.

T'agradaria anar de Lucca a Florència i veure el paisatge. I menjar pizza amb oli picant i comprar-te un Luminor a la botiga Officine Panerai, ara dissenyada per l'arquitecta Patricia Urquiola.

I de Florència te n'aniries amb Bebel, el tio de Samuel cap a Nova York a tornar a veure a Adele, l'estimada de Klimt.

T'agradaria seguir llegint, però arribes a Sant Martí. I passes del món d'Hildegard al teu món real. I t'has d'esperar fins a demà  per veure com continua, 

La dona de les nou llunes, una història de Carmen Torres Ripa.

Entre interferència i interferència

Diu que admirar coses que mos semblen boniques en japonès té una paraula, "wabi-sabi". I si fóssim budistes sabríem que l'apreciació de l'entorn, és fonamental. Perquè admirar les coses boniques no depèn de l'exterior, és un procés que només pot sortir del nostre interior. Santandreu a "Ser feliç en Alaska",  associa aquesta capacitat d'apreciar el que ens envolta a l'obertura mental.

A tots ens agrada gaudir i admirar qualsevol detall, però no sempre tenim aquesta disposició. Les interferències de cada dia, ho dificulten.

LLegint a Walter Riso, he tornat a tenir present la importància de sorprende'ns de qualsevol cosa que mos agrade. La sorpresa davant allò que mos agrada i emociona mos fa sentir vius, presents i autèntics. L'emoció de descobrir que una cosa mos agrada, no necessita el procés del nostre pensament. 

Mos agrada i prou.

I aquests dies, entre interferència i interferència, vull compartir algunes coses que m'han despertat el "wabi-sabi". Aquesta capacitat d'apreciació que no sempre té oportunitat de manifestar-se.

I així entre interferència i interferència, arribo al poble i no puc deixar d'admirar com el sol es reflexa d'una manera diferent cada vegada.

I entre interferència i interferència, bado i babejo amb una pel·lícula com Maggie's plan. Una història de gent bona i molt d'amor. Rebecca Miller broda aquesta història i Greta Gerwig, la protagonista, com si continues sent Frances Ha, li dona un toc indie que de vegades costa trobar.

I entre interferència i interferència, vaig anar a sopar a un lloc espectacular, l'Ikibana. Molta fusta, molta gent guapa i cuina japonesa-brasilera. Perquè a Brasil , més concretament a Sao Paulo, hi ha la comunitat japonesa més gran del món. I aquesta cuina n'és un testimoni.

I entre interferència i interferència, m'he adonat que m'encanten les peces d'este vellut tan tou i suau que porta Giorgia Tordini.

I entre interferència i interferència, intento comprendre i admirar la poesia d'Emily Dickinson en la pel·lícula que vaig vore ahir al Boliche. "A Quiet Passion", transmet com la no-vida d'aquesta escriptora la pot arribar a convertir en una de les millors poetes americanes.

I entre interferència i interferència i després d'un sopar a la Bodegueta, la de tota la vida, a Rambla Catalunya, vaig anar a fer una tometa, com diu la meua cunyada, a Boca Chica. Decorat per Lázaro Rosa Violan, un mestre generador del wabi-sabi i creador dels lavabos més espectaculars. Perquè posats a admirar, també ho podem fer amb els lavabos.

Que tingueu un bon wabi-sabi!