Coses que no havia dit encara

Em fa il·lusió començar aquest primer dia d'un dosmildisset que comença, escrivint. Pot ser pel lleuger malestar que tinc per no haver dit ni compartit tantes coses que m'han agradat i m'han emocionat en aquest any que ja és història. Ha sigut un any diferent. De reviure sentiments que ja no recordava, i de viure més moments de l'aquí i ara.

No havia dit encara que somniant desperta, m'haguès agradat tenir un editor com Max Perkins i que em fes les correccions necessàries per publicar frases a l'alçada de Tomas Wolfe, Ernest Hemmingway i Scott Fitzerald. A la pel·lícula "El Editor de libros", em vaig encisar per aquest home i aquesta feina tan discreta i a l'hora tan important en les lectures de la nostra vida.

No havia dit encara que m'emociona conèixer persones que lluiten pels seus projectes. Dijous a la nit en vaig conèixer una, la que porta el nou restaurant de la Casa Vella. És un noi rapitenc que després de treballar en grans grups de restauració a Barcelona com Cacheiro i Sagardí, ha volgut iniciar la seua aventura professional al poble. 

No havia dit encara que no m'agraden -millor dit, ODIO- el mitjons de mitja i que anit per primera vegada vaig celebrar un cap d'any amb els peus despullats. Mai havia estat tan a gust una nit com aquesta. Sorprèn per què de vegades, coses tan simples i irrellevants costen.

No havia dit encara que feia cinc anys que no em canviava les ulleres per que no sabia sí m'agradaria portar-ne unes altres. Al final em vaig decidir, un matí a Palo Alto. Unes Vlik van ser les escollides. Tan de bo em donessin tan d'estil com a ella.

No havia dit encara que des de fa un temps, començo llibres i no els acabo. He arribat a la conclusió que no em val la pena consumir temps del meu temps en històries que no m'arriben. I així m'he permès el luxe de deixar a mitges, llibres de Carmen Martin Gaite, d'Stefan Zweigh, de Carmen Torres Ripa i d'uns quants més. Un dels que vaig acabar és "Hombres Desnudos" d'Alicia Gimenez Bartlett.

(No us podeu imaginar el que m'ha sortit al cercar una imatge del llibre...)

No havia dit encara que des que s'ha mort Leonard Cohen, no paro d'escoltar-lo. Que injusta és la vida. Quan s'acaba és quan més s'aprecia.

No havia dit encara que em feia il·lusió tenir un abric roig. Sí. Com la xiqueta de la llista de Schindler, o com Audrey a "Desayuno con diamantes". Serà que ja m'està passant el que un dia va predir la meua tia. "Com més gran te faràs, més colors vistosos necessitaràs portar".

No havia dit encara que als cinquanta he après a pintar-me els llavis. Gràcies a Jeane Damas, una franceseta, i ma filla que no és franceseta, però una mica sí que ho sembla.

No havia dit encara que cada vegada m'agrada més mirar sèries. Des de "House of cards" a "Merlí". Sóc de molts de registres, si m'enganxen.

No havia dit encara que m'està passant igual que una companya de feina que vaig tenir fa un temps. Era aficionada a copiar i llegir receptes de qualsevol tipus, però mai cuinava. Jo m'he aficionat a mirar taules d'exercicis per tonificar braços i panxa, però mai els poso en pràctica. Potser estava predestinada a ser una musa de Courbet.

No havia dit encara que estava una mica cansada de compartir les coses que m'agraden perquè sempre són i seran les mateixes. Perquè aquest dosmildisset em continuaran agradant...

...les ratlles per dins i per fora...

...els jerseys de coll alt...

...les ulleres retro que sempre afavoreixen...

 ... les camises blanques...

...l'estil "hippie"- ho sento, este és lo meu vocabulari, ja se que ara se'n diu boho-...

...i sobretot, els bolsos que no pesen.

I per últim, no havia dit encara que us desitjo de tot cor que tingueu un bon primer dia d'aquest dosmildisset que ara comença i promet.

Moltes gràcies a tots i totes per estar aquí!!!