Les tres passions

Ahir llegint un article sobre l'escriptora Elif Shafak, i el seu últim llibre Les tres Passions, sobre la vida de tres dones musulmanes a Oxford, vaig saber que segons Bertrand Russell, les tres passions de la vida són el desig d'amor, la cerca de coneixement i la compassió del dolor aliè. 

Aquestes tres passions dotarien a qui les tinguès la categoria d'ésser humà, sensible, capaç d'estimar i ben informat. Qui és podria resistir a una persona així? 

I parlant de desig, el llibre de Care Santos, Desig de Xocolata, a banda de vindre'm unes ganes constants de menjar esta llepolia, m'ha agradat tant que si no l'heu llegit us el recomano. Com m'agradaria assistir a un dels seus tallers d'escriptura -m'acabo d'apuntar, a veure si m'agafen-. I quin premi Nadal més merescut el que li acaben d'atorgar pel seu llibre, Mitja vida. Un altre cap a la llista de lectures pendents.

I del desig tant d'amor com de xocolata a la il·lusió de viure en un món de musica i ball com el de La La Land, per a molts dels que conec una pel·lícula excessivament cursi, però a mi em va agradar. M'imagino aixecar-me al matí i cantar i ballar. Tot aniria més acompassat. I si fos amb Ryan Gosling poss també...

I del desig de menjar xocolata i de ballar amb Ryan, al desig de no perdre l'esperit informal i posar-me roba de cotó, fresca i contenta com la d'Ulla Johnson, un descobriment per casualitat, remenant calaixos virtuals d'algunes webs de moda. 

I del desig de posar-me fresca, al desig de tornar a La Mundana, un dels millors llocs per menjar al meu barri barceloní, Sants.  Quin tartar de tonyina...

I seguint el consell de Russell, del desig intentaré la segona passió, la recerca del coneixement. Aquí millor em tiro a la piscina i mentre em capbusso, decideixo. Són tantes inquietuts per a un sol ésser que potser ja no és passió, és deliri. 

I per últim la tercera, la compassió, un sentiment més enllà de l'empatia i de la simpatia. Potser la passió més difícil d'executar i delimitar. Aquí si que m'hauria d'aplicar.

I vatros com porteu les tres passions de Russell?

Més coses que valen la pena...

Una mirada cap a les coses que valen la pena, et canvia tota la resta. És així. No s'ha fet cap estudi formal, però no hi ha dubte de que les coses que valen la pena sempre estaran per damunt de la resta i ens ajudaran a continuar vivint i lluitant per aconseguir-ne de noves. Tal i com ho faria un addicte, vivim buscant aquestes coses per les que ben gastem minuts del nostre temps i de la nostra vida.

I de tots i totes és conegut que aquest és un dels principals objectius d'aquest lloc virtual en la forma, i sense voler, una mica "espiritual" en el contingut.

No hi ha res que aporti més satisfacció que escriure aquestes línies per compartir els bons moments que proporcionen aquestes coses...

• Moments d'humor amb Moliere, que sense intenció d'escriure humor li'n sortia sense remei amb les seves paraules. I quina bona estona es passa gaudint de L'avar amb la interpretació de Joan Pera i el guió de Sergi Belbel... I quina bona lliçó. La de que la generositat no només és de coses materials. Sempre hauria d'anar lligada a totes les vessants d'un caràcter. Perquè l'avarícia et duu sense  possibilitat d'aturar-ho cap a la solitud més descarada...

• Moments d'estimar molt més la vida després del contacte tan digne i valent amb la mort, a Truman. Quins dos HOMENS!, Ricardo Darin i Javier Càmara... Una pel·lícula vista a la sessió minoritària de les quatre, un dia entre setmana al Verdi, i amb la millor companyia. Aquella amb la que no cal expressar amb paraules el que la pel·lícula remou i remou d'una manera intensa.

• I abans de Truman, un dinar diferent, amb plats d'una altra cultura, la palestina... Un lloc, un pati, un menú sa i una bona conversa. Més coses que valen la pena...

• I descobrir llocs nous al teu barri. Llocs d'aquells que milloren el teu entorn i que sempre sumen com La Mundana. Un restaurant petit pensat per a fer el vermut però amb plats d'alta cuina. A càrrec del xef Alan Guiard, precursor del boom de la bona restauració al barri amb la Santa Burg, una de les noves hamburgueseries de culte.

• I menjar plats com les patates braves, o el carpaccio de gambes i algues, o escarxofes amb pernil i ou trufat...

via

• I tenir una idea brillant com la de Brené Brown i compartir-la. Amb les seues reflexions i conclusions del gran poder de la vulnerabilitat...

• Perquè ja ho diu la frase, qui s'arriba a conèixer es torna més fort i poderós, però qui s'arriba a acceptar, es torna invencible...

Olor d'estiu

Matí de Sant Joan, esmorzant a la cuina amb el corrent d'aire del matí, per fi ja sento olor d'estiu. L'olor que ens fa entrar en un mode diferent, de despreocupació, de soltar les motxilles plenes de les responsabilitats de l'hivern i d'una primavera gairebé sempre estressant tan plena de coses.
Sembla que la roba que ens hem de posar al damunt sigui directament proporcional al pes de la responsabilitat i seriositat de l'hivern. I ara amb poca roba ens sentim més lleugers i més receptius a les coses bones de la vida.

via

Aquest matí amb el corrent de l'airet d'un dia d'estiu, he llegit aquest article d'El País que parla d'un estudi sobre la felicitat realitzat a la Universitat de Harvard. I tot i que això de la felicitat, és un tema que comença a estar una mica ratllat, mai n'hi ha prou per saber-ne més. L'estudi dona sis claus per aconseguir-la:

• Perdona els teus fracasos. és més ens diu que els hem de celebrar. Ja n'hem parlat de que les ments perfeccionistes són les que ho tenen més difícil ( Camí cap a la imperfecció ).
• No donis per fet totes les coses bones que et succeeixen, celebra-les. Tendim a creure que moltes coses de les que tenim són com uns drets adquirits pels quals no cal ni lluitar ni sentir-nos agraïts. No ho hem de fer. Hem de valorar molt més tot allò que és bo i que ja ho tenim.
• Fes esport. Les endorfines que s'alliberen són la droga més natural i sana que existeix. Caminar mitja horeta cada dia diu que ja val.
• Simplifica. Tant en el món laboral com en el personal i d'oci. Prioritza i fes una única cosa i no moltes a la vegada. Desconnecta més sovint sobretot per gaudir del temps d'oci.
• Aprèn a meditar. La meditació ens convida a mirar cap a dins. Si sempre estem pendents del que ens envolta, ens estressem. Una mirada interior ens ajudarà a estar més en pau i segons diuen altres estudis, tindrem la ment més clara. 
• Treballa la resiliència, la propietat física d'alguns materials de recuperar la seva forma original després d'una pressió deformadora i que s'ha extrapolat al món de la psicologia. Saber recuperar-se després de moments difícils, també pot ser garant d'aconseguir aquesta misteriosa cosa de la felicitat. 

Aquest matí amb el corrent de l'airet d'un dia d'estiu , he entrat al bloc de Verònica Blume, un d'aquells racons virtuals que em reservo per als moments com aquest, mentre correr l'airet del matí. Allà he vist aquest post on ens ensenya a respirar. Crec que val la pena intetar-ho. 

Aquest matí amb el corrent de l'airet d'un dia d'estiu, els ulls només buscaven imatges del moment, d'un estiu que comença. El títol del l'últim llibre que he llegit de Sílvia Soler, Premi Ramon Llull 2013.

QUE TINGUEU UN BON ESTIU QUE COMENÇA!!!

"No ens cal pensar tant"

Ja fa dies vaig llegir un article de Garance on s'adreçava al seu jo de 20 anys, en motiu del seu quaranta aniversari. En aquesta publicació feia una reflexió de totes les coses que des de l'experiència, li voldria recomanar. 

No és l'únic article que he llegit amb aquesta idea i no és d'estranyar. Quan complim anys ens bé la necessitat de fer balanç del que hem vist, balanç del que hem fet, balanç del que hem aconseguit i balanç del que hem après. I és una realitat que sabem millor que ningú quines coses li haguessin anat bé conèixer al nostre jo de vint anys.

Si hagués de recomanar-li només una única cosa al meu jo de vint-i-cinc anys - aquest mes de juny en faig cinquanta-, tinc molt clar que li diria, perquè se millor que ningú, el que més li convé.

Se que al meu jo de vint-i-cinc anys li seria de gran utilitat el saber que pensar massa mai li aportarà res. Al contrari li robarà temps i energia per ser més feliç. Només li diria que en aquesta vida, "no ens cal pensar tant". 

Al meu jo de vint-i.cinc anys, li diria que intentés treballar el control del seu pensament. Li diria que una ment lleugera l'ajudarà a viure el moment present, el futur present i el passat present. Perquè

no li cal viure en l'abans ni en el després. En viure l'ara ja en tindrà suficient.

I vatros, quina cosa li dirieu al vostre jo de vint-i-cinc anys?

Imperiències i Mr Huntington

Si ara em demanessin un somni per complir, potser demanaria anar-me'n uns dies amb Mr Huntington, un ejecutiu novaiorquès que ha decidit deixar la vida urbana i una carrera d'èxit  per retirar-se i  viure en plena natura, millor dit, a dalt d'un arbre.
Ja se que quan li veieu la cara pensareu que ho demano pel seu atractiu -no ho negaré, el té-, però aquest no és el motiu "principal".
Quan he llegit la seva història al NYT, he pensat que s'ha de ser d'una pasta especial perquè no deu ser fàcil deixar una feina reconeguda en el món de la moda i la publicitat i fer allò que diem que ens agradaria fer, però que ningú- o molt poca gent- s'atreveix a fer.
Però això no es tot. Sembla ser que Mr Huntington, té algunes gràcies més. Per què a més a més és fotògraf i això li ha permès compartir, moments de la seva fugida/aventura, en el seu blog, "A restless transplant"
El primer que va fer és comprar-se una furgoneta i marxar a la costa del sud de Califòrnia. Allà va viure en plan nòmada fins que va decidir instal·lar-se a la muntanya prop d'un volcà.  Aquest lloc quasi màgic, l'ha batejat com "The cinder cone". Però que quedi clar, només m'hi estaria uns dies. Sóc de mar i amb això no podem fer-hi res.
En qualsevol cas, m'agrada aquest Mr Huntington, perquè tot i ser jove, ha après que n'hi ha prou amb viure en equilibri amb la natura i tot el que ens envolta. Ha après que en aquesta vida el millor no és ser imprescindible. Ha après que és millor ser substituible, per poder ser un mateix.

The Cinder Cone from Farm League on Vimeo.

A la nostra terra i a la vora del mar, una altra persona especial, Rosa Rochet,  també coneix la importància d'estar amb equilibri amb els diferents elements de la natura. Amb Imperiències,  també ens convida a integrar el nostre món interior amb el món exterior que ens envolta.
Imperiències és una opció més propera i més viable per ser nosaltres mateixos o millor dit per poder conèixer.nos una mica millor. On es dona a conèixer el nostre territori d'una manera holística, integrant els paisatges, els productes de la terra i el mar i sobre tot la nostra pròpia matèria prima.

Nosaltres.

Gana de ment

No se a vatros, però a mi ja se m'ha accionat el cronòmetre mental del compte enrere cap a l'estiu. Això vol dir que per a les gordes de ment com jo -n'hi ha que mengem amb el cap i no amb l'estómac-, comencem a patir una certa inquietud en forma verbal de "hauria...": hauria de menjar menys, hauria de menjar més sa i hauria de menjar amb més seny. 

Ho reconec i ho escric amb el regust de totes les farinoses que he provat aquestes vacances a la Ràpita- n'he menjat de tants llocs que hauria pogut fer un estudi comparatiu-, sóc una gorda de ment i encara que arribès a l'estiu amb un pes prou decent per lluir bikini, continuaria somniant amb menjar i menjar a totes hores...

Avui estic contenta perquè veig que no estic sola, Garance Doré, a qui segueixo des de fa temps, ha publicat un post on parla d'aquest tema. Ella també es considera una gorda de ment i confessa patir atacs de gana a mitjanit, molt coneguts entre les afectades.

El que ella ha fet és preguntar a la gent del seu equip que és el que mengen, com i perquè ho mengen. I la veritat, tots mengen prou bé, millor dit, prou poc - igual ho han dit per quedar bé en l'entrevista ...-.

Però no ens amoïnem. si entrem en el mode de "mirar el que mengem", la cosa ja va bé. Si hi pensem, vol dir que  anem pel bon camí. 

En el meu cas, he decidit establir un pla d'actuació. Es tracta d'un pla senzill i fàcil de complir.

En primer lloc, buscaré fotos de gent fantàstica que no se si són gordes de ment o no, però es conserven de meravella... i me les posaré com a fons de pantalla, ja se sap. "Donde fueres....haz lo que vieres"

En segon lloc, he elaborat una llista de NOS  i SIS per tal de motivar-me i motivar a totes les que us identifiqueu amb mi com a gordes de ment, que no sempre vol dir de cos. No ens equivoquem. Són conceptes diferents. No tot el que córrer molt entrena molt, ni el que treu bones notes sempre estudia.

Primer els NOS:

• No al pa refinat. Substituir-lo per pa integral i només al matí.

•  No als sucres, ni dolços i en cas de desig, una mica de xocolata negra.

• No a la pasta. Substituir-la per verdures...

• No a la fruita després de menjar, millor entre hores - a triar entre peres, maçanes, kiwis i fresons-.

• No a la carn per sopar. Millor peixet...

• No als fregits. Planxes i forns molt millor

I ara els SIS

• Un suc de llima escorreguda amb aigua tèbia en dejú. Només hi parlen meravelles. Però la veritat és que quan te'l prens la cara s'arruga a més no poder. Serà un bon desintoxicant, però potser és un generador d'arrugues -aquest tema el deixem pendent d'estudi...-.

• Un got de caldo depuratiu abans de cada menjada. Es pot fer amb api, all porro i gingebre fresc. A mi m'agrada picant i hi afegeixo gingebre en pols.

• Beure infusions. N'hi ha de boníssimes...

• La mesura universal: Beure molta aigua entre les menjades...

• I per últim, apuntar tot el que mengem i perquè ho fem. Hem de saber si ho fem per gana d'estómac o simplement per gana de ment. 

No deixis mai que la temor decideixi el teu futur

Quantes coses hem deixat de fer, o de dir, per temor a conseqüències no desitjades?

Quants llocs hem deixat de visitar?

Quanta gent hem deixat de conèixer?

Quantes experiències ens hem perdut?

Quantes vegades la temor ha decidit el nostre futur?

El filòsof Ralph Waldo Emerson deia que de vegades hem d'escoltar les paraules d'una altra persona per reconèixer els propis sentiments. I és que no som tan diferents. 

Quant et trobes frases com aquesta que ha estat compartida per milions de persones fa pensar que sí, que estem fets d'un mateix material: l'humà

via

L'actitud multiplica

Els coneixements sumen, les habilitats sumen, però l'actitud multiplica. Aquesta frase no és meva, però me la copio. L'autor és Victor Küppers. Un coach i expert en "actitud".

Preparant una classe on volia remarcar la importància d'una bona actitud, se m'apareix aquest vídeo com caigut del cel.

És una conferència que aquest coach va realitzar a TEDx Andorra, l'any 2013, i que no només m'ha deixat al·lucinada a mi. 

La veritat és que va ser tot un èxit.

L'actitud determina el camí.

via

I com deia Winston Churchill, l'actitud, és un detall  que marca una gran diferència.

Les esperes

Fa reflexionar el fet que ens passem la vida esperant. Vivim amb la il·lusió de que quan arribi allò que desitgem, ja no necessitarem res més per ser feliços.

La paraula esperar ve del llatí sperare que vol dir tenir esperança. I vist així, sense esperança, quin valor tindria la nostra vida? Possiblement perdria un gran interès. Però que esgotador és esperar i esperar sempre alguna cosa per petita que sigui, per aconseguir una mica d'allò que pensem que és la felicitat.

Potser ens convé més canviar de plantejament. I entendre que la vida no es basa en esperar, sinó viure el moment, i retenir, i retenir, tot allò que ens ha fet sentir i gaudir. 

El culpable d'aquesta reflexió, és aquest curtmetratge "Las esperas", guanyador de la primera menció de la primera edició de Canarias Rueda a Lanzarote. L'acabo de descobrir al fb del psicòleg Rafael Santandreu. A veure que us sembla?

Ja ho diu la protagonista:

"gaudeix de les petites coses, perquè un dia miraràs a darrera i t'adonaràs que eren les importants"

Bufff!!! Què filosòfica emprenc el fi de setmana. 

Les coses essencials no s'han de veure, s'han de sentir.

Quantes vegades creiem haver trobat el veritable valor de les coses de la vida, i de sobte, qualsevol cosa insignificant descompensa la nostra balança dels valors vitals. Sense saber com, ni perquè, la nostra ment converteix aquesta insignificància en un problema terrible, inquietant i amenaçador. Cadascú viu aquest fenòmen, segons el seu propi manual d'instruccions, i atorga a la seva particular insignificància aquest poder desestabilitzador.

És una llàstima que la nostra ment hagi de necessitar situacions llímit per equilibrar aquesta balança i adonar-se que les coses essencials de la vida no s'han de veure, s'han de sentir.

Per això m'ha agradat aquest testimoni de Ric Elias, un passatger que va haver de sobreviure a un accident d'avió per aprendre quines eren les coses importants en la seua vida.

Font del vídeo: VilaWeb

L'èxit segons Churchill

M'encanta aquesta frase tan encoratjadora de Winston Churchill: 

Èxit és l'habilitat d'anar de fallo a fallo sense perdre l'entusiasme.

Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa

No és la primera vegada que parlem del que pot representar endreçar coses materials per possibilitar l'ordre de les altres coses, les immaterials. Sóm éssers racionals i gens compartimentats. Això vol dir que el que ens passa en el medi extern, afecta al l'altre medi, l'intern.

És un fet que tenir les coses que ens envolten endreçades i organitzades, ens aporta sensacions de control, seguretat i benestar. Avui, li ha tocat al blog. 

Els que aneu llegint el que per aquí es publica, ahir, vau saber que m'he atrevit a començar a escriure una història que sabem com comença, però que ningú sap com acaba. Tracta sobre una dona nascuda al Delta de l'Ebre, Marieta, criada en un entorn rural i que ara viu a Paris on treballa com anestessista. És una adulta jove que tot i que professionalment ha arribat a un cert nivell de maduresa, encara li queda un gran camí a nivell personal. Marieta encara ha de viure unes quantes aventures i desventures fins que arribi al lloc que està buscant, ella mateixa.
És per això que he decidit posar una mica d'ordre. En un primer moment vaig pensar que estaria bé anar publicant les coses de Marieta en aquest mateix blog i desar-les en una pestanya específica, però he vist que no. És millor no barrejar les coses i mantenir un ordre.
A partir d'ara si voleu saber com està Marieta, haureu d'anar al nou blog que li he creat. El blog de Coses de Marieta. El fet de separar aquests dos projectes em donarà una mica més d'intimitat, em farà sentir més còmoda a l'hora d'escriure i em permetrà seguir un altre ritme de treball.
I tornant al tema d'endreçar i organitzar-nos, comparteixo algunes imatges inspiradores per mantenir l'ordre de les coses...

via