Lo lent, lo consistent i lo íntim.

 Qui avui dia perd temps en entrar a un blog i llegir-lo, hauria d'estar tractat com una espècie en perill d'extinció. Detecto un nou moviment de retorn al blog. N'és un exemple el nou de Berta Bernad i el "Sonajero" de Santiago Isla. Però els intueixo un públic diferent, al marge de corrents i xarxes socials. Un públic de lo lent, de lo consistent, de lo íntim. 

Potser perque he tornat a llegir alguns blogs, potser perque estic de vacances; potser perque la meua ment ha començat a inquietar-se; potser perque m'he vist les sis temporades de "Girls"en un mes, he notat que m'anaven venint moltes ganes d'escriure, ganes d'aquell estímul superior que et fa parar i pensar i parar i pensar fins que pots lligar paraules i donar-los algun sentit. 

A la sèrie de Girls, Hanna la protagonista escriu i a més és la guionista. És una ment brillant que m'ha empès a tornar a teclejar i em reconforta. Hanna te un físic diferent, una manera de pensar diferent i sempre li passen coses. És com Calimero en versió neoyorkina i de vint i pocs anys. Te una tendència natural al drama i la lia cada vegada que pestanyeja. M'encanta. La sèrie et tranquilitza, et diu que tens una vida tranquila, que estas lliure de les angoixes que ella passa.

Amb Hannah et passa el contrari de quan mires instagram, on només veus gent perfecta, llocs perfectes i vides perfectes. Quan et compares et sents a gust amb tu i i les teues coses. Perquè això de comparar-se pot ser una font de malestar. 

De vegades sortim de casa contents, satisfets amb la vida pròpia i et trobes a gent que te aquella gràcia especial per adornar la seua -que no és millor ni pitjor que la teua- i llavors la teua vida va perdent lluentor i es va tornant fosqueta i ja no és tant bonica com et pensaves. 

Les comparacions, un assumpte important a tractar.

Sobre el bon gust

Hi ha una frase en Mitja vida de Care Santos que diu que escriure és una qüestió de bon gust. Si és així també ho seria cuinar, llegir o qualsevol altra acció. 

Sempre  he tingut el dubte de si el bon gust es genètic, com qui té els ulls de color verd, o medeix més de metre i mig; o pel contrari si t'apliques es pot adquirir com qualsevol títol o diploma. 

Tampoc sabria dir què significa bon gust. Perquè és bo i no dolent i qui ho decideix.

L'única certesa que tinc és el que per a mi és bonic. Per mi ho és allò que te harmonia i equilibri. Que no em molesta als ulls. 

Potser aquí està el secret, l'harmonia i equilibri son percepcions subjectives. I lo subjectiu és intangible, però fàcil de condicionar. 

I d'això en saben i molt els que dicten el gust de tot, del vestir, del decorar, de la estètica de les coses i de les persones en general.

Crec que el bon gust és allò que tothom es pensa que te, com el bon criteri i sentit comú. 

Potser haurien de convertir el bon gust en patrimoni de la humanitat. 

El bon gust no te data de caducitat i elles que són  de les que en saben, així ho demostren.

Jaquie...

Carolina...

I Inés...

Imatges via

 

Diumenge d'estiu

Avui -bé, fa dies...-, que vull despertar este blog, espavilar-lo. I faré servir la única tècnica que domino. La de les emocions. Primer sentiré i després escriuré. Correré de nou el risc de passar vergonya i borrar frases escrites des de dins per no deixar-les publicades. Tot i que ara serà de manera íntima. No crec que s'ho mire gaire gent. Ja no ho compartiré a altres xarxes. Em generava un vèrtig que no veig necessari.

Continuo visitant les meues xarxes i llegint nous llibres i mirant noves pel·lícules i fent nous viatges, però res com reviure-ho i reflexionar-ho amb paraules. Trobo a faltar això i me n'acabo de donar compte.

Quan vaig començar el blog tot era més fàcil. Eren els inicis de passar hores davant una pantalla per oci. Vaig començar mirant un blog recomanat per la Vanguardia i vaig anar ampliant les visites a altres llocs i blogs. Vaig descobrir pinterest i amb aquesta barreja una tarde em vaig envalentonar a crear un espai per compartir coses que m'agradaven del meu poble, i de Barcelona la ciutat on ara ja no visc i moltes atres coses que em semblaven boniques o interessants.

Ara han passat deu anys i moltes coses. Les xarxes s'han tornat més àgils. Els blogs s'han quedat per a minories i la resta està rendida a instagram. Jo també m'he rendit. Amb una imatge i un breu comentari tens informacions ràpides. Per publicar només cal tenir una captura d'imatge i comentar-la -o no si no tens ganes-. Durant estos deu anys he viscut moltes coses. Des de veure com ma filla es feia gran i independent, a passar alguna malaltia important, a viure una pandèmia, a canvis laborals amb més responsabilitat, a consolidar una menopausa precoç, i a voler semblar més jove. Però segueixo sent la mateixa. Amb pujades i baixades i dies de planície.

Tinc la vida organitzada per caixes. En una tinc la família, en l'altra la feina, en l'altra la casa, en l'altra el meu cos i imatge i en l'altra el meu ànim. Tinc un "Check list" mental per a cadascuna que vaig revisant quan toca. No se si és un bon mètode però de moment em funciona.

De bon matí llegeixo els diaris. Sobretot la política que mos afecta. Tot depèn dels polítics que hem escollit i per tant les coses que passen són la nostra responsabilitat. Si ho penso se'm posen els pèls de punta. Avui millor no fer-ho i girar la cara a coses bones. Després dels diaris, entro a instagram. Quantes hores robades... però que pràctic. Instagram és com vore mil aparadors, de mil carrers, de mil llocs diferents de mils de coses que m'interessen. Em fa un collage del dia que comença i que m'imagino. 

A instagram tinc un "saved" ple de contes que m'inspiren. Sobretot de dones. Algunes amb imatge, d'altres més cultes, però totes amb intel·ligència, constància i tenacitat. Tenir presència en esta xarxa no sempre és fàcil.

M'agrada seguir gent que s'apropa a la meua edat o quasi. Gent que ha sapigut actualitzar-se i reinventar-se. 

Entre elles, escriptores i d'altres prescriptores.

@joana_bonet, escriptora i articulista

@irenevallejoromeu, escriptora de "Infinito en un junco" i articulista. Doctora en clàssiques, el perquè de moltes coses.

@flaviacompany, escriptora, articulista de la Vanguàrdia i lo més important, rapitenca de cor i de fets.

@d.o.libros companya del meu primer club de lectura a la llibreria "La inexplicable" i prescriptora d'autores d'una manera molt original i enològica.

I aquí ho acabo. No disposo de més temps d'este diumenge d'estiu que de moment és calorós i xafogos com ho són per aquí a les nostres terres deltaiques i tropicals per a qui no ho sàpigue.

Paraules escrites des de la Ràpita, terres de l'Ebre, un lloc diferent.

Mentre camino

Mentre camino escolto podcasts. Com millorar el meu estil de vida; com mantenir-me millor; com trobar-me millor. com sentir-me millor, com veure'm millor. En fí, com VIURE millor. Son podcasts molt escoltats per gent com jo, i com tots vatros. Persones que no tenim gaire temps per pensar, que vivim el dia a dia, concatenant accions donades per la rutina, que mos omplen les hores, però no sempre l'espai interior. Persones que busquem la nostra millor versió.

 Els que més escolto són els de Cristina Mitre, The beautymail, el de Patricia Ramirez, de psicologia, i el de La belleza és nuestra, de Paloma Sancho.

Mentre camino també escolto un podcast sobre literatura, "Un libro una hora" d'Antonio Martinez Ruiz. Així he recordat històries com la de "Nada" de Carmen Laforet i "La sonrisa etrusca" de Jose Luis Sampedro.

Mentre camino em sento bé. És el moment de la meditació activa del dia. Abans corria i mentre ho feia les meues reflexions eren catàrtiques, amb una gran tendència al drama i  l'acceleració. Vivia de pressa. Ara mentre camino les meues reflexions són serenes. En harmonia en mi mateixa. Més conformada amb la vida que tinc i amb la persona que sóc. 

Mentre camino ballo per dins. Moc cames i braços com si tingues un metrònom al meu interior. 

Mentre camino ja no m'organitzo, ni planifico, simplement, camino i em senta bé.

Una minibugaderia

Diuen que has de muntar tres cases com a mínim, per no equivocar-te en les decisions. Ara vaig per la tercera i no me'n surto gaire. Em venen més dubtes que mai. Havia idealitzat els espais i ara em trobo la dura realitat, pocs metros i mal distribuits. De fet, m'havia fet il·lusió tenir una minibugaderia a casa. Fins i tot m'havia comprat un rètol vintage. 

via

Pero una vegada muntada sembla més un tub que una altra cosa. La sinceritat per davant de tot. Després ja li agafaré apreci i me la faré meua en alguns detallets. I és que pinterest fa una mica de mal. T'engatussa en fotos molt boniques i t'aboca a copiar racons de vegades impossibles. Però alguna coseta queda i un detallet de vegades ho canvia tot. Els que ho saben són els de Zara Home.

Mirant he vist unes cistelles per la roba bruta.

I per la roba neta.

Unes agulles d'estendre de fusta.

I una pos de planxar.

Són les coses que tenen les reformes. T'endinsen en un món paral·lel on vius imaginant els teus nous racons que mai es faran realitat, però segur que canvien el que ja hi ha. I de vegades superen als desitjats. 

Mentre sona Sarahhhhhhhh...

Un canvi

Fa quasi dos anys que no teclejo per aquí i ara mentre sona city of stars de Gavin James ho començo a fer.

Fa dos divendres vaig plorar en sortir de Barcelona i en arribar a la Ràpita. Un tros molt gran de la nostra vida s'havia quedat allà, impregnat en la gent que hem conegut, en els llocs on hem treballat i en les cases on hem viscut. 

Fa quasi dos anys no presentia que la Ràpita a partir d'ara seria la meua única ciutat. Fa dos divendres em vaig instal·lar definitivament. Va ser un dia dur. De fet els dies d'abans també. Molts comiats i arguments per autoconvencem que era una bona decisió. La veritat és que més que una decisió ha estat una convicció. Tornar a viure al poble em permetrà tenir els pares a ma i l'aigua de la mar també.

Fa dos divendres no sabia que em vindrien ganes d'escriure, de tornar a dibuixar el que em passa pel cap amb paraules. Sempre amb un ordre, primer les vivències i després les ocurrències. 

Amb tot això del canvi de ciutat, estem en mode reformes i no hi ha prou pàgines per mirar i on agafar idees per una casa que sempre és més menuda del que em penso i més fosca del que imagino. No m'ajuda gens vore els pisos en lloguer que m'envia ma filla de Miami. Ella s'ha instal·lat allà. Estem tots de mudança, una atra manera de ser una família unida. 

De tant mirar he descobert moltes coses que m'agradaria ordenar per aquí. El primer de tot és que les cuines semiobertes donen més llum i més sensació d'amplitud.

via, el mueble

                                                                                  via

També he comprovat que les cuines blanques són eternes i sempre les pots anar customitzant segons les èpoques de l'any i les tendències. De moment les fibres són les guanyadores. En tots els formats.

En format de llums de sostre.

via

                                                                      En format cadira. L'Albert és la preferida.

via

En format estalvis.

via

I en format safata.

via

I no pararia de trobar formats diferents per a les fibres o per atenuar els canvis. 

Perquè ara sí que veig que és un canvi dels grossos pel que ha soltat i pel que arrossega. 

Però se que aquí a la ciutat de les estrelles tot anirà bé. 

Posem per cas

Mentre sona 

Posem per cas que fa cinc setmanes que treballa a casa. 

Posem per cas que fa cinc setmanes que esmorza al balcó. 

Posem per cas que ja te els armaris endreçats. 

Posem per cas que ja ha cuinat tots els plats del seu receptari.
 Posem per cas que ja ha vist les millors sèries de Netflix.
Posem per cas que fa cinc setmanes que les seues finestres al món passen per una pantalla. 

Posem per cas que sap quin és el millor fons de casa per fer videotrucades. 

Posem per cas que fa cinc setmanes que alterna classes de ioga amb clases de Kayla. 

Posem per cas que fa cinc setmanes que medita.

Posem per cas que se sent bé a casa.

Posem per cas que si els seus estan bé, ella també.

Posem per cas que s'ha adonat que moltes de les inquietuds li venen dels altres.

Posem per cas que ara te ganes d'una casa plena de plantes.

via

Posem per cas que de portar moltes camises blanques ara les prefereix estampades.

@andion_clothing


Posem per cas que enlloc de llegir homes ilustres, ara ho farà de les seues dones.
Posem per cas que buscant informació d'ella, li surt ell, Júlio Cortazar ocupant totes les imatges.
Posem per cas que no és la única a qui li passa com a Aurora Bernardez.

via

Posem per cas que ara més que mai necessita colors de la pintora Yayoi Kusama.

via

Posem per cas que després de cinc setmanes li diuen que esta vida no compta.
Cites, trobades, consultes i viatges encara estan anotats sense tatxar al calendari.
Posem per cas que s'ho creu i torna a la seua vida.
Posem per cas que ja no és la mateixa.
Posem per cas que la vida se li ha tornat més fàcil.

Posem per cas que un quasiorganisme viu mos ha guanyat a la humanitat sencera.

Allò que volies dir

via

Vas de videoconferència en videoconferència sense saber quan has après a fer servir skipe, meet, zoom, jitsy o hangouts, però aquí estàs. 

Escoltant el que diuen els altres. 

Mentre tu vas pensant que també vols parlar, però no pots. 

T'has d'esperar. 

I t'adones que allò que volies dir ja no és important. 

I ho deixes passar. 

Et passa una, dos i més vegades. 

Llavors aprens que allò que volies dir no era tan interessant, simplement era una necessitat. 

De manifestar-te, de mostrar-te, d'interessar-te per tu i pels altres. 

Gràcies al confinament estàs aprenent a esperar i escoltar. 

I pensar si allò que volies dir era tan necessari.

Nous sons al meu voltant

Escric al balcó, recolzada en la cadira que normalment tinc a la cuina. 

Aquests dies ha hagut canvi d'ubicacions, canvi de ritmes i canvi d'hàbits.

Escric i escolto el so dels ocells, més intens i variat, amb més cadències, en clau de sol i també de fa. 

Per no parlar de les olors. M'arriba l'olor de la muntanya, enlloc de "l'eau de trànsit" de la ciutat.

Per no parlar de la nevera, ara plena.
Cuinem més plats i més diferents.

La placa d'inducció està estressada i el rentavaixelles també. 

Normalment tenien dies de trègua, quan encara podíem sortir al carrer.

Per no parlar dels racons de casa. Llueixen més els colors i les estances han adquirit nous papers.
Una taula de menjador es un despatx, una habitació un estudi de yoga i la cuina un gimàs.

Per no parlar de l'ordre. Ha agafat una altra dimensió. 

Ja ho diu Marie Kondo, estar és igual a ordenar. 

Per no parlar de la roba. Hem fet neteja d'armaris sense saber que la d'entetemps allí es quedarà. Donarà pas directe a la d'estiu que és la que ens podrem posar.

Per no parlar de les lectures. Qui no tenia temps de llegir, ara pot fer-ho. Qui ara no pot llegir encara que tingui temps no ho farà.
Jo vaig estar uns primers dies sense poder-me centrar. Cadascú te el seu ritme i hi ha situacions que costen d'acceptar.

Per no parlar de necessitats. Hem hagut de reconnectar amb els silencis, amb la vida senzilla, amb la vida simple que tan havíem alabat i que tan pocs havíem practicat.

Per no parlar de fer coses creatives enlloc de consumir sense parar. Dibuixar, cosir, pintar o escriure mentre sonen nous sons al nostre voltant.

Per no parlar dels cabells que acostumaven a estar colorats o decolorats. Alguns hem passat d'anar a la perruqueria a muntar-la a casa seguint mil tutorials.

Abans d'ahir el meu home em va fer les metxes.
No ens vam aproximar a Meryl i a Robert però ho vam intentar.

Coses del confinament

Tants de clics per veure llocs on anar, 

tants de clics per veure que comprar, 

tants de clics per aparentar

i ara descobreixes que anar a tirar "la basura" és un plaer amagat.