dijous, 22 d’agost de 2013

La nostra madalena de Proust

Arran dels moments tant difícils que estem vivint, els experts diuen que per primer cop en la història recent, és molt possible que les noves generacions visquin una mica pitjor que l'actual.
En aquest sentit, els que ja tenim una certa edat (ja no cumplirem els 40..) vivim en avantatge respecte als més joves. La nostra generació que ha viscut una infantesa feliç i amb les comoditats suficients, però sense grans capricis, ha millorat en molts aspectes.
Els petits capricis de la nostra època, no passaven d'anar al cine les tardes de diumenge i menjar-nos una Viena per berenar.
De fet, l'altre dia, al igual que Proust amb la seua madalena, en el llibre "En busca del temps perdut" vaig rememorar sensacions de la infància quan em vaig menjar una Viena (feia molt de temps que no n'havia vist. Fora d'aquí són difícils de trobar... ). Al menjar-me-la em van venir sensacions i records de les tardes de diumenge, del cine del mig i d'il·lusions i també incerteses que comporta el ser menut.

Segurament no sóc la única que al igual que Proust, quan menja alguna llepolia que menjava quan erem menuts, li venen records de la seua infantesa. De ben segur que cadascú té la seua madalena de Proust.


Aquí, el famós passatje on l'escriptor francés parla de la seua madalena:

“En el mismo instante en que ese sorbo de té mezclado con sabor a pastel tocó mi paladar… el recuerdo se hizo presente… Era el mismo sabor de aquella magdalena que mi tía me daba los sábados por la mañana. Tan pronto como reconocí los sabores de aquella magdalena… apareció la casa gris y su fachada, y con la casa la ciudad, la plaza a la que se me enviaba antes del mediodía, las calles…





2 comentaris:

  1. La meva madalena de Proust eren unes galetes ratllades i dures que feia ma mare amb una màquina especial com si fossin xurros.

    ResponElimina
  2. Era una persona molt especial. Inquieta, curiosa i innovadora...

    ResponElimina