Ahir, al Museu del Mar es va inaugurar l'exposició temporal sobre Sebastià Juan Arbó (1902-1984).
Sebastià, va ser un rapitenc d'origen humil que als 25 anys marxa a Barcelona on es consolida com a l'escriptor introductor de les terres ebrenques en el món literari i un dels precursors de l'existencialisme que una dècada després es converteix en corrent literari. La seua primera obra L'Inútil combat (1931) es compara amb altres obres existencialistes com la Nausee de Sartre (1932) i L'etranger d'Albert Camús (1942).
Avui, he anat a veure l'exposició i no he pogut evitar veure més la persona que l'escriptor.
He vist un jove amb inquietuds que en un moment vital sent la necessitat de marxar a viure a Barcelona per trobar-se a ell mateix com a escriptor i òbviament com a persona.
Sóc conscient que potser m'estic extralimitant per atrevir-me a parlar d'aquest rapitenc il·lustre com un emigrant més, que se'n va del poble cap a la gran ciutat en la cerca d'una vida més intensa. I que, com molts, amb els anys s'adona que els orígens són el millor lloc on estar. Això es reflexa en un fet molt significatiu en la seua vida. Sebastià, en rebre el premi Nadal, l'any 1949, confessa a Sempronio, un cronista de l'època que el que més desitja en aquell moment és "començar a caminar i no parar fins al meu poble".
Sebastià Juan Arbó (dreta), en arribar a Barcelona l'any 1927
El Museu, avui dissabte 23 de març de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada