Algunes coses bones

Si cadascú hagués d'explicar els entrebancs que s'acostuma a trobar cada dia, en la feina o en la vida personal, seria una mica avorrit. En canvi si haguéssim d'explicar les coses bones, ens costaria una mica més, però tot seria molt més reconfortant i divertit. 

En un principi, aquesta sempre ha estat la meua intenció, només parlar de coses bones. Però de vegades veure la cara amable de la vida, requereix un esforç extra i no sempre ho aconseguim. Avui sí. És divendres i és un bon dia per parlar de coses bones.

La primera em va succeir dimecres, mentre anava a un curs al CAR (Centre d'Alt Rendiment), a Sant Cugat. Vaig anar amb els ferrocarrils catalans, però al baixar del tren, no tenia ni idea de com arribar. Però com sóc del grup de persones que pregunten -sempre he pensat que hi ha dos tipus de persones, les que pregunten i les que no-, em vaig adreçar a una dona més o menys de la meua edat - bé, això crec, perquè hi ha una edat en la que "todos los gatos són pardos"-, per preguntar-li. La dona, m'ho va explicar detalladament abans de sortir de l'estació i em va dir que tardaria uns deu minuts.
Al sortir al carrer, plovia i com sempre, sense paraigües -no se perquè però tot i l'amenaça de pluja, sempre em costa posar-me'l a la bossa-, vaig començar a caminar seguint les seues indicacions. Després de fer unes passes, un cotxe es va parar al meu costat i es va baixar el vidre de la finestreta. Era ella, la dona que m'havia explicat com anar i que em convidava a pujar per portar-me fins a la porta.
No puc explicar com em vaig sentir en aquell moment, però quan portes anys vivint en una gran ciutat on la impersonalitat impera la nostra manera de relacionar-nos, aquest fet que per a molts pot ser natural, us asseguro que té la categoria d'extraordinari. I si sóc sincera, no sabria dir si en aquell moment em vaig emocionar per la bona acció de la dona o perquè en el meu interior vaig reconèixer que jo mai hagués parat el cotxe i m'hagués convidat a mi mateixa a pujar.
És una reflexió que em va durar una bona estona...

La segona cosa bona és que aquesta setmana ha fet vint-i-set anys que em vaig casar, i com entre setmana, les celebracions han de ser mesurades vam anar a sopar a un restaurant prop del barri de Sants, el Mitja Galta, regentat per  Manel Lopez, cuiner durant set anys del restaurant Manairó de Juan Herrera. És un restaurant petit, de barri, amb una cuina de qualitat i sense pretensions, i amb encant -dels que ens agraden-. Us el recomano.
A més, buscant informació, he trobat un article de Pau Arenós al Periódico on explica el perquè del seu nom i altres coses.

Del Mitja Galta no n'havia sentit parlar fins aquell mateix dia, dijous, quan vaig anar a dinar amb les mares amigues d'acompanyar als nostres fills durant uns quants anys a les classes d'anglès. Som les angleses. Que de tant en tant, trobem un foradet a les agendes per trobar-nos i posar-nos al dia. Com intentem portar una vida sana,  últimament sempre quedem en llocs de cuina vegetariana. Aquest cop havíem quedat al Flax & Kale, cosí germà del de Teresa Carles. Un lloc d'aquells prou espectacular. Amb disseny i una terrassa preciosa. Ple de gent guapa, guapa -tant que vam arribar a la conclusió que deu haver-hi una agència de models ben a prop. No exagero.-.

via

via

via

via

Bé, ja veieu que ha valgut la pena l'esforç. Els entrebancs derrotats  i ara només ens queda el bon gust que deixen algunes coses bones.