En majúscules

Un sopar amb amics quan tens cinquanta -i tants-, no és el mateix que quan en tenies trenta -i tants-. Les experiències i vivències que s'aboquen en la conversa i en el pensar, no són les mateixes.

Als cinquanta -i tants-, ja comences a anar de tornada de gairebé tot; de pagar hipoteques; de formar als fills; de les relacions de parella; de sentir-te realitzat amb la feina. Als cinquanta -i tants-, el que vols és realitzar-te amb el que t'agrada. Has après a relativitzar. 

Fas més cas al que diu Antonio Gala, "La felicidad es darse cuenta que nada es demasiado importante". Saps que la importància està en les altres coses. Saps que les ocasions tal i com venen se'n van i que un sopar, és un SOPAR, i fer una canyeta amb amics, és FER UNA CANYETA, i descobrir un lloc nou on t'agrada estar, menjar i conversar, és un LLOC. 

Als cinquanta -i tants-, deixes de compondre en minúscules i mida petita. 
Als cinquanta -i tants-, saps que la única fórmula que funciona s'escriu en majúscules.

Un SOPAR a PINXUS, Marià Cubí, amb amics de cinquanta -i tants-.

No saps què és

Els teus sentits i el teu cos ja no tenen cap dubte. L'olor, els colors, l'astènia, la rinorrea, la picor de nas i la conjuntiva atòpica, t'ho demostren. Ja estàs de ple en la teua primavera. No t'importa. Busques el sol, roba més fresca, més ratlles i més cotó. Vols aprofitar este moment.  Saps que només la pots portar un trentapercent de l'any, però ocupa el seixantapercent del teu armari. T'agafen ganes de tenir-ho tot. La camisa blanca -amb mànigues o sense i aquest any, amb les espatlles a l'aire-; els vestits de cada any -curts, llargs i el de color blanc-; les sandàlies planes -si pot ser, unes de cada color-; les cunyes d'espart -que et faran mal i te les posaràs poc-; les bosses de roba de lli, o de sac, o de cotó, o de qualsevol material natural -tot i que només una serà l'escollida per omplir-la de pintallavis rosats i polvos de sol-. I sobretot, polseres i collarets de tota classe i colors -que després no tindràs temps per posar-te'ls-. 

I Tot; per culpa  d'aquell " je ne se quoi" que té la primavera. 

via

via

via

via

via

via

Per tot això.

Igual és perquè divendres vas anar a passejar pel Born. I vas acabar sopant al Salero, un d'aquells llocs que t'agraden. 

O perquè ahir, dissabte, era el dia vintdecadamés i des que vas deixar de fumar, et compres la revista Telva. Cada mes dubtes. Però entres i l'agafes. Encara no pots deixar de fer-ho.

O perquè ahir vas anar a dinar a Topanga, a la frontera entre Castelldefels i Gavà. Vora mar; cuina asiàtica; vinet del Montsant; sol a la cara; et vas sentir de vacances.

O perquè després vas anar a visitar l'exposició T'estimo? al Museu d'Història de Catalunya on la visita guiada pel professor Xavier Roigè, la va convertir en especial. Després l'hora de les teues reflexions, que no conclusions. L'amor i el matrimoni a través de la història et demostren que la teua companya tenia raó. El matrimoni per a tota la vida és una utopia. Tot i que alguns encara hi posem resistència.

O perquè avui, com cada diumenge, has llegit la Vanguàrdia i entre moltes dades- saps que  denota superficialitat per part teva-, t'has quedat amb una marca de bikinis, Bohodot. Una marca de Badalona que ha treballat per a TCN, una altra marca més cara, això sí. Innovadora.

O perquè has anat a fer el vermut a la caseta del Migdia. Has tingut el port als teus peus i has vist  creuers que van i venen de llocs diferents, plens de gent que també deu tenir llistes plenes de coses per compartir.

O perquè al diari Expansion, has descobert Allwelove, on dissenyen i fabriquen unes bosses que semblen fetes per a tu i on et pots posar les inicials. Sempre t'han agradat les coses personalitzades.

O perquè avui has fet de pastissera. Has tret la teva vessant exacta i matemàtica. I t'has proposat seguir la recepta que segons Sese Sanmartin, és  la del millor pastís de carlota del món.

O perquè una companya de feina et va recomanar llegir la "Isla de Alice" de Daniel Sanchez Arevalo . I t'està agradant tant, que no pots parar de llegir-lo. 

I per tot això, avui t'ha sortit publicar una entrada tan llarga.

Quan et tornes presumida

Hi ha ratets que tens ull per trobar coses xules. De les que t'agraden per que de tan simples penses que tenen més estil; perquè les trobes subtilment innovadores, amb un toquet diferent; perquè trobes que tenen classe; perquè saps que les duries a la mínima oportunitat. Quan t'arriben estos ratets, els aprofites, et sents agosarada, fins i tot estilosa i no t'enganyis, una miqueta creguda. T'imagines amb aquestes coses al damunt; t'hi veus; t'agrades; et tornes presumida. 

Fondre't en blau

Saps que en anglès també vol dir tristesa. En canvi per a tu és vitalitat i lleugeresa. Si t'haguessis de fondre en un únic color, no tens cap dubte. Seria el color del cel del teu Delta, el color de la mar de fora, el color dels ulls de ton pare, o el color dels ulls de la teva filla. Un blau net, viu, clar, fresc i fotogènic. Avui també el tens a la teva finestra de ciutat. Saps que d'aquests dies no n'hi ha tants. Sembre hi ha algun color que el contamina. Tens ganes de sortir a passejar amb ell; a un ritme suau;  amb un somriure, i respirar el seu olor de mar i tebiesa. I per fer-ho et vesteixes del mateix color que t'estimula i empeny a gaudir de la vida, de la tarda i de la primavera.

Picadetes de Benedetti

No te'n pots estar de sentir-te una mica satisfeta -mai ho estàs del tot, sempre tens peros-. Ho estas tornant a fer. Acabes la teva jornada i estàs prou -des-cansada per voler teclejar alguna coseta. Mai t'hagéssis imaginat que l'ocurrència de crear un blog i la teva mania d'escriure-hi, et faria sentir tan plena. 

No te'n pots estar d'escriure sobre ell. Has vist al Catorze que va morir un dia com avui, mes de maig, dia disset.
No te'n pots estar d'agrair-li que t'hagi reconciliat amb la poesia. Les imposicions acadèmiques van fer que la deixéssis d'estimar abans de fer-la servir. Ara t'agrada, això sí, en petits tastets, a l'estil "picadetes". Ara una frase, ara mitja estrofa, ara sencera, però mai tot el poema.
No te'n pots estar de compartir algunes de les seves grans ocurrències sobre coses bàsiques, simples,  de les que valen la pena.

Dies de bassa

Vas néixer en una família de pagesos i grangers. L'estiu el passaves al camp, entre l'horta, pollastres i altres animals. No t'agradava gens estar-hi. Veies com al vostre voltant es construïen cases on la gent vivia de vacances de veritat - o t'ho pensaves-. Amb la teva ment encara infantil i immadura vivies aquells dies de bassa i de família, com una transició cap a una vida més interessant, més plena, més acolorida. Ho tenies present cada dia. Sabies que t'havies d'esforçar, llegint, estudiant, sent curiosa amb altres maneres de pensar i d'actuar. Ara t'has fet gran, has vist com són els altres dies, sense bassa. Has après moltes coses. La més important: que aquella vida ja era bonica.

Imatges de dissabte a...

- TEMPS DE TERRA-

Amposta

Arribes al teu poble i et trobes a Frida

Divendres a la tarda. Arribes al poble. Encara fa sol. És pont. Les terrasses quasi plenes. Primera visita a les cases vostres - primer la seua i després la teua- , respires olor a pares, olor a mar, olor a la teua gent, olor a la teua primera part de vida. Comences amb un sopar a un lloc nou. Dels xulos i fets amb gràcia. A més de bones vistes, per a tu també té història -ha estat la casa on es va  criar i créixer el teu home-. Fas fotos. La que més t'agrada és esta, borrosa i subtil. Tornaràs a fer-ne més i les compartiràs com sempre acabes fent. Vas al lavabo i una última sorpresa, et trobes a Frida.

_Marieta Taperia_

Un dia

Un dia t'aixeques i ets alumne. Entres al centre. Tens son. Estàs cansat. Els llibres et pesen. Et trobes als primers companys. Xerres, rius, renegues. Comences a ser més tu. Arriba el professor. S'acaba la xerrameca. Amb poques ganes i molta mandra, la classe comença. Ara estàs atent. Ara a la lluna de València. Ara sents que vols dir alguna cosa. Ara aixeques la mà. Dones la teva opinió. Veus que tot i els moments de poca fe, ha canviat alguna cosa. A la motxilla t’emportes més coses ; més amics; més experiències; més coneixements; més esperit crític; i més portes obertes. Ningú t'ha ensenyat a ser alumne. Ho has fet el millor que has pogut. Sents que l'esforç ha valgut la pena. 

Un dia t'aixeques i ets professor. Entres al centre amb cara seriosa però amable; amb bon ritme, ni massa ràpid, ni massa lent; amb la postura alçada i l'esquena recta, però flexible; amb ganes de donar exemple,  però sense que es noti.  Entres al departament. Bon dia. Et prepares. Li poses ganes; amb poques et seria  difícil. Te'n vas cap a l'aula. Interactues amb l'alumnat. Se't carrega la bateria. Ara t'escolten; ara et qüestionen; ara participen; ara et posen a prova. Entre un ara i un altre, sents que estàs jugant un  partit on vols tornar la pilota amb la jugada perfecta. Entre un ara i un altre, intentes obrir-los les portes cap a l'autonomia. Entre un ara i un altre, els veus créixer. Entre un ara i un altre, arribes a la final. Et queda un bon sabor de boca i la sensació de la feina feta.

Signat, un dia alumne, un altre dia professor.

Avui sense.

Un dia et poses a escriure per compartir qualsevol de les inspiracions d'un moment i veus que no tens ganes de buscar un títol. Primer perquè encara no has començat a escriure i després tampoc perquè avui tens un dia rebel. 

I així, sense cap mirament et poses a escriure sobre cabells. Un tema prou important quan el color gris va invaïnt el teu ros -o castany-, -o negre-, del que et senties tan orgullosa. I t'adones que el vuitanta per cent de dones madures són rosses. I tu que sempre has estat de les rosses, vols renunciar a aquest tret quasi general de la maduresa femenina. Per pretensió o per rebel·lia, et vols sentir diferent. Vols no semblar tan madura, ni tan rossa. Preguntes a amigues i companyes que es fan elles. Mires i mires imatges per inspirar-te tu i també, inspirar a la teva perruquera de capçalera. 

La cosa es complica. Que si babylights -metxes de tota la vida-, que si californianes, que si balayage. Una semitortura plena d'incerteses que veus que tampoc domina la teva perruquera. La que fa més de vint-i-cinc anys que et talla i coloreja. No saps que fer. T'arrisques amb ella. O canvies de perruqueria.

Qüestió de consistència

Tens una edat prou important per fer una mica de balanç. I veus que tot i que sempre has pensat que segueixes un camí predeterminat, per la teva manera de pensar, per la teva manera d'estimar, per la teva manera de decidir, per la teva manera i prou. T'adones que hi ha alguna cosa que no encaixa.  És llavors quan fas un pas endavant. Quan veus clar que no sempre cal fer les coses amb un objectiu, sinó que cal fer-les perquè sí. Perquè el cos ho demana. És quan descobreixes que la vida no és qüestió de perseguir alguna cosa. La vida és qüestió de que qualsevol de les teves coses t'ompli de valent. Perquè la vida és això: Qüestió de consistència.

Un moment concret, et fa decidir si ciències o lletres; un altre moment concret, si treballar amb això o amb un altra cosa; un altre moment concret si viure amb algú o sense; un altre moment concret si tenir fills o al contrari, prescindir-hi. La vida està plena d'aquests moments. I de sobte, ho veus clar. No són aquests, ni les coses que has decidit les que valen la pena. Són les sensacions que t'aporten, les que t'omplen i et donen consistència.

Pots veure al teu voltant persones que han arribat amb escreix als seus i fins i tot als teus objectius de vida. Però veus que continuen buides, sense consistència. El punt clau éstà aquí. Cada dia no és una qüestió d'objectius. Cada dia es tracta de fer allò que et doni pes a tu com a persona. Que et doni consistència.

Mentre sona...