Un forat foradat

Com aquella xiqueta que no jugava mai a nines i un dia se'n recorda que en te una i la busca i la pentina, avui em venen ganes d'escriure. Este blog és com aquella Nancy despentinada i agraïda que sempre t'espera al fons del calaix.

I és que això d'escriure t'ha de venir de gust. I avui en tinc, de gust i de temps. 

I amb temps, he acabat una lectura, la Biografia del Hambre d'Amelie Nothomb i m'ha fet reconciliar en la supergana de tantes coses que porto dins. Com si tingues un forat foradat on per moltes experiències o pertinences que poso, sempre n'he de buscar de noves. 

Però ara que l'any s'acaba vull repensar algunes coses que han passat tant ràpid que és com si no haguessin passat.

Vull repensar aquells dies caminant per Lísboa, una ciutat trista però contenta. una ciutat vella però bella on vaig gaudir de l'amistat i també d'algun desencant.

He de tornar.

Vull repensar la sensació després de veure a Darin i Pietra a "Escenas de la vida conyugal". Bergman va dibuixar els desencants de la relació de parella i ells ho van sublimar. Va ser una experiència quàntica en la que alguna cosa invisible va omplir aquell Tívoli tan elegant.

I vull repensar aquells dies de vi i de coses a la Rioja on es van difuminar alguns desencants de parella i vam construir noves bigues-sempre tant importants-. I recordo l'olla de fesols i bolets aquell dia tant gelat a la serra de Cameros i aquell "xuleton" al restaurant Alameda. I la gent apretada i contenta pel carrer de Laurel. La Rioja estarà sempre en el meu forat foradat. 

I vull repensar aquells moments vuits que he omplert amb sèries. I em quedo amb dos dones, una  del segle XXI i l'altra de meitat d'aquest segle. Les dos volen ser diferents del que s'espera. Les dos amb estil i intel·ligència. La primera no te nom, la protagonista de Fleabag.

La segona la meravellosa  Mrs Meisel, 

I vull anar vivint i repensant més coses, per omplir el forat foradat de coses bones.
I vull acabar aquest any i començar l'altre, amb la Nancy fora del calaix i ben pentinada.

I per si no torno a escriure estos dies us desitjo un Bon Nadal i un bon començament d'any 2020!!!

Els flamencs i tu

Des d'una habitació de Colliure a uns dos cents metres d'on va viure els seus últims mesos Machado vas començar a escriure esta entrada. D'això ja fa uns quants dies i avui t'has proposat acabar-la. Machado no va anar-hi per turisme, però segur que va triar aquesta ciutat per bonica al igual que Matisse o Picasso on també s'hi van estar una temporada.
Un moment, les tardes amb vistes des de La Voile.

Els tovallons de paper que vas comprar durant el viatge, els de ratlles a Les Toiles du soleil guanyen a tots els altres.

I des de Colliure a Leucate on vas descobrir que t'agraden les ostres crues després de tants desenganys als ostrons de casa.

I de tornada un dinar entre roba de cotó, fusta i fibres naturals a Sesnegres. Com sempre les coses senzilles són les que més t'agraden.

I abans i després de Colliure, la Ràpita. I los sopars al xiringuito, amb roba ampla i sandàlies planes i la salabró de mar i de sardines torrades.

I aquell pseudoautisme que de vegades t'acompanya i que fa que t'encantes mirant la piscina buida, sense gent i callada. Les segones millors vistes des de casa. 

Les primeres vistes les del matí, esmorzant i el mar de fons que t'acompanya.

I les nits de terrassa, de llumetes, de llet d'avena o de gintònics. Cadascuna amb els seus matisos i subtileses.

I els flamencs que et recorden que el teu paradís és únic i per això ells i tu sempre torneu al delta.

Universos diferents

De gent singular n'hi ha molta. Que fa les coses amb sentit i sentiment una mica menys. Però el que sí que és cert és que quan et trobes algú així et transmet alguna cosa especial al primer moment. Potser sóc una víctima fàcil i potser quan em trobo gent així em poso a escriure en este blog. I per això escric sobre sobre un xef, Ezequiel i sobre Maria, la seva dona que atén a les taules. Una parella que estima el que fa i t'adones en travessar la porta del seu restaurant, Los Olivos.
Està al meu barri de Sants. Anar-hi és comprovar com una suma de detalls fan dels seus plats i del seu local una suma de vivències que val la pena comentar. Ezequiel i Maria tenen tanta cura de la carta, de les vaixelles, dels coberts i dels acompanyaments que t'ho fan degustar tot amb més consciència.

Em fascina la gent com ells. Meticulosos fins al màxim. Puristes del saber fer bé la seua feina. Buscadors d'aquelles coses mínimes que ho converteixen tot en més gran.
Diumenge vam degustar uns peus de porc espectaculars als que cada vegada canvia la guarnició. I si us he de dir la veritat. Me'ls he menjat tres vegades i no sabria dir quina era la millor.

M'agrada recordar persones i també moments, sobretot quan veig algun detall que converteix l'ordinari en alguna cosa diferent. Un altre moment recent, divendres la nit a la Ràpita. Vaig anar a sopar al Chipi. Sovint és el nostre primer contacte de poble. Judit sempre tan dolça també hi posa molt d'amor en el que fa. Les seues anxoves amb un pa i tomata fet al moment complirien les expectatives de qualsevol paladar exigent. A més la decoració que ha posat a la porta ja t'entona en un univers diferent. 

I posada a escriure sobre universos diferents, us recomano "La biografia de la meva mare" de Jamaica Kincaid, professora de Literatura a Harvard. Una història sobre les limitacions socials imposades pel color de la pell i per ser dona. M'agraden les històries que et transporten a universos llunyans on els sentiments són molt propers. Perquè on hi ha persones diverses, ha hagut tractes diferents. Són relats que recorden que tots som iguals malgrat lo divers. Coneguda Jamaica, venen més lectures dels seu univers diferent.

via

I com ja fa olor a estiu i temps de terrasseta només cal crear un món propi per gaudir de les nits tèbies d'un juny que ja quasi va per la meitat. I penso en fanalets i bona companyia per poder crear el meu univers diferent.

via (Catalina House)

Via Maisons du Monde

Trentasegons

Al minut quaranta d'una classe d'spining els últims trentasegons de pujada al noranta per cent del teu esforç són tan llargs com trenta minuts de la teua sèrie favorita. Vet aquí un bon exemple de la teoria de la relativitat. I durant aquells trenta segons que no s'acabaven mai vaig pensar en que escriuria sobre aquell moment. Em va venir això al cap i moltíssimes coses més perquè ja us dic que els trenta se'm van representar com nou cents.

I ara ja no és aquell dijous, és diumenge al matí. Estic asseguda a la terrassa de casa. De soroll de fons els ocellets, l'aigua que remou de la piscina i lo meu home interpretant la seua versió de Macgyver. Ja ni me'n recordo de la duresa d'aquells segons. Sort que la ment humana s'oblida dels moments de dolor. És una d'aquelles aplicacions de sèrie que la fan ser tant meravellosa.

I parlant de la ment, estic llegint una entrevista a Thomas Ansembourg, autor de l'assaig "Deixa de ser amable. Sigués autèntic". Este expert en comunicació no violenta remarca la necessitat d'empatitzar -que no simpatitzar- amb la resta i treballar la pròpia serenitat per afrontar els canvis de la vida amb prou calma i menys reactivitat. Ell explica que és important conèixer les pròpies necessitats i no les dels altres. Només nosaltres mateixos les podem satisfer. I esperar que els altres ho facin és el camí directe a la insatisfacció.

via

I com som nosaltres els responsables de la pròpia serenitat, jo m'he començat a aplicar. Les meues sessions de gimnàs s'han anat reduint d'intensitat i de les classes d'impacte, m'he passat al pilates, i entre pilates i pilates una classe de ioga. Del ioga se'n pot llegir molt però lo més important és el que t'aporta. T'ajuda a respirar i en cada respiració se't va aclarint el teu món interior. És com si el ioga t'obris cap als passadissos del teu propi jo. I com més avances més entens els passadissos dels altres.
El ioga no es pot explicar. S'ha d'experimentar.

I d'introspecció a introspecció una poeta, Ida Vitale. Quin encert que un cop convocat el nostre grup de lectura li atorguen el premi Cervantes. I és que Alma Reza, la conductora del nostre grup sempre va per davant. Gràcies Alma per fer-nos una mica més sabies.
D'Ida Vitale t'emportes el seu estil propi i la seua particular i exacta tria de paraules. De tants poemes, trio "Gotas".

M'imagino les gotes plenes d'una vida frugal felices i satisfetes. Tal i com em sento ara teclejant i veient com les lletres s'enfilen en línies rectes com si fossin elles, les gotes.

I d'una poeta a una altra escriptora, Sílvia Soler, autora d'El fibló la lectura de Sant Jordi. M'agrada com escriu sobre l'amor, la família i les nostres coses.

I enfilant lletres i lletres em venen al cap més coses. I de que ara em posaria roba fresca per gaudir d'aquesta briseta que sento. Potser un vestit de batista o de seda i sobretot unes sandàlies que em facin sentir etèria.

via

via

L'última paraula

Després de tot un hivern d'estiu, ens portes una primavera d'hivern. És com si ens volguessis dir alguna cosa. Potser que tu ets el que te l'última paraula. De tu depèn que els nostres dies siguen de platja, de muntanya o de casa. Avui el teu vent gelat ha despentinat els meus cabells i les palmeres que tinc davant de casa. La veritat és que a elles i a mi ens has fet una bona putada. 

La melodia del teu vent m'acompanya la migdiada. I el tendal de la terrassa grinyola emprenyat de tant de sacseig de puja i baixa. A mi em provoca un efecte contrari. El seu moviment em relaxa. 

De soroll de fons els grunyits de l'assecadora. És un no silenci orquestrat que m'enganxa. Com si la casa tingués el seu propi ommm i me'l regala.

En un marge de carretera

Ja està aquí dijous sant. Com passa la vida. Si el detector de radars la controlés li estaria fent fotos sense parar. Aturat una mica dona!. Ves més poc a poc perquè les meues canes no es repliquen tant ràpid i la meua flacidesa no avance. Vas tant ràpida que de vegades compro el diari i no trobo el moment per llegir-lo. I se'm queda allà fins a l'endemà quan llegir-lo se'm fa ranci.

Vida vas tant ràpida que en unes poques hores pots visitar la Terra Alta, la Toscana catalana i conèixer Horta de Sant Joan on Picasso s'hi va quedar una bona temporada.

 I dinar a una Torre indiana, Villa Retiro.

I vore una catedral del vi amb els arcs de maó més grans del món

 I visitar unes coves precioses del neolític on una estalactita i una estalagmita separades per cinccentsanys representen aquells amors impossibles.

Què tindran estes terres. Jo m'hi vaig sentir tranquil·la. A gust. Envaïda per sensacions conegudes. De la meua vida de granja; de l'olor de pastissets al forn; de roba assecada al sol; de flors silvestres i romaní; de primavera. De com la natura potser tan bonica en un marge de carretera.

I avui des de Terra Baixa, he escrit sobre la Terra Alta. 

Podria explicar més, però no ho faré. Qui la visiti que reculli les sensacions pròpies. Que la vida tot i que va ràpida de vegades ens en deixa soltar alguna. Les sensacions sense temps van escasses.

I un dia abans de la Terra Alta, una de cine francès. Dobles vides. Sensacions recollides, cap. Bones notícies, una. En alguns dels diàlegs va sortir la paraula blog; i vaig pensar en el meu; i en que el tenia oblidat; i que era una desagraïda. Perquè ell en això de la recollida de sensacions sempre m'ajuda.

I com sempre que arranco em venen més coses. Ara el món de la ràfia.
Per als peus amb unes sandàlies.

per a les mans

per al coll este collar de Montse de La Mar de fora

i per a casa, esta làmpada de Carolina Blue per la cuina que em te l'ànima robada.

I aquí estic, des de Terra Baixa escrivint sobre Terra Alta, gràcies a uns cactus florits en un marge de carretera; i gràcies a tu vida que vas massa ràpid; i gràcies a una peli francesa que em va recordar de nou que tinc un blog al que també li he de donar les gràcies; i gràcies als punts i comes; i gràcies a la ràfia.

Desitjos

Som el que desitgem o desitgem el que som. Aquí un sil·logisme sobre el que mos hauria fet reflexionar el meu primer professor de filosofia. Encara el recordo. Un home histriònic. Sense nom. Sense cara. Només recordo les seues ulleres rodones i el seu aire a Jeremy Irons.

Potser els nostres desitjos insisteixen en definir-nos. Són els que quan estem perduts i mos equivoquem, mos porten de nou al que està fet per a natros.

Mos passa en el cine, escollint lectures, visitant exposicions. Quan veiem allò que de veritat mos agrada és com si allò mos digués hola i mos conegués de tota la vida.

Com més anys passen més mos adonem de que son els que dominen el nostre sistema simpàtic, el que mos activa en la cerca del que mos agrada.

De vegades el món dels nostres desitjos reverbera en bucle i de tant en tant tornem a voler les mateixes coses. Si no com s'explica que tenint dos abrics blau-mari a l'armari, en vulguem un altre que acabem de vore. Perquè tenint més de tres camises blanques, se mos en van els ulls cap a una de nova. Perquè mos agrada repetir restaurant, demanar els mateixos plats i no variar gaire.
Segur que són ells els responsables.

via st agni

I així seguint els meus desitjos un matí de dissabte em trobo de nou, mirant i tocant el teixit d'una camisa blanca de Masscob. I miro amb el mateix deler un ram de flors blanques que una samarreta de ratlles. Estic a India Mon Amour una botigueta de Sitges. Un raconet ple d'aquelles coses que no se si em defineixen, però m'agraden.

Esta cerca inacabable d'allò que mos agrada és la que justifica algunes de les nostres ganes.

Potser els desitjos de Berenice Abbot la van moure per marxar del seu entorn rural cap a Nova York i d'allà cap a París. Una tarda visitant l'exposició de mapfre vaig posar-me en la seua pell. Vaig entendre una dona de principis de segle XX, amb inquietuds i amb la capacitat de absorbir el talent dels que l'envoltaven i reconvertir-se a mesura que anava cremant etapes.

I els nostres desitjos també mos allunyen del que no mos agrada. La sobèrbia, la prepotència i els mals sentiments d'algunes persones. Per sort passa poques vegades. Però de tant en tant te'n trobes de coses i de persones que no desitges. Persones de vegades cultes, de vegades amb talent, però ni això les disculpa. I parlo d'un persona en concret, una escriptora a qui vam tenir el desplaer de conèixer en el nostre grup de lectura dones inexplicables. La dona inexplicable i inexcusable de que parlo és Mercè Ibarz.
I d'un no desig a un que sempre triomfa, el de la bona cuina. I així perseguint experiències i desitjos vaig anar a provar el menú degustació del restaurant Cruix on mos vam trobar amb una mare i una filla de la Ràpita.

I del Cruix a Lagman. On la xef i propietària hi posa totes les ganes. I de Lagman a Hawker 45 on una altra dona hi posa l'ànima.

I fent cas al meu sistema simpàtic, no paro de cercar. Què, no ho sabria dir. Com, tampoc. Perquè, ja us ho he dit. Perseguint els meus desitjos.

Entre flaneûrs

Avui he llegit de nou la paraula flaneûr. És una paraula francesa utilitzada per descriure aquells admiradors d'una ciutat des del propi epicentre. No del de la ciutat si no del que la viu i l'admira. 

Després de molt de temps d'escriure sobre el meu poble, la Ràpita, sentia que m'anava allunyant del que realment és. 

Potser perquè el meu epicentre està desplaçat i desenfocat. 

Potser perquè realment on visc és en una altra ciutat. 

Potser tinc interferències entre el meu flaneûr rapitenc i el barceloní. 

Potser aquesta mescla és la responsable del sentir-me fora de lloc que sempre m'acompanya.

Potser per tot això de vegades sento que si escric sobre coses que em criden d'un lloc, traeixo l'altre.

Quan t'agrada escriure t'adones que no sempre ho pots fer. Cal obrir la caixa forta dels sentiments verdaders. Una caixa forta que et va canviant la contrasenya per posar-to difícil. Llavors has d'anar buscant idees i després paraules, i fins que no trobes la combinació correcta, no ho aconsegueixes.

Avui estic al poble, he esmorzat al sol, en una terrassa davant el mar, he llegit el suplement de cultura del diari d'avui i ha sigut llavors quan al llegir un article sobre fer de flaneûr a París, he trobat la combinació perfecta.

Ara us he de deixar, tinc una cita, un segon esmorzar amb ma mare. Un dels millors trossets del dissabte. Quan estic amb ella em sento més rapitenca. A ratos. Quan m'explica xafarderies m'allunyo, quan parlem de coses de casa, m'apropo. 

Ara ja és de tarda. Ha passat un matí de conversa familiar, una foto al meu arbre veí que quan el miro em diu hola, un vermutet al Subway, un dinar amb els sogres i una migdiada.

I ara estic dubtant de si sortir a fer una caminadeta o continuar escrivint. 

Moltes vegades penso que escriure no te gaire sentit si no expliques una història o una reflexió important, i és per això que sovint no tinc ganes de fer-ho. Penso, ves que he d'explicar. Quan em passa això m'adono que penso en els altres.

En canvi, altres vegades tinc ganes d'escriure sobre aquesta pel·lícula que m'ha agradat o sobre allò que he vist o sobre aquesta emoció que m'ha despertat, llavors se que penso en mi.

De pel·lícules, en pocs dies n'he vist unes quantes. La més impactant, Cold war, una història d'amor de dos persones víctimes de la guerra freda i autodestructives per collita pròpia. Una història dura, difícil i molt trista.

Veure-la és un deure per als que gaudeixen del blanc i negre.

Al cine, he vist "La clase de piano", preciosa per gaudir de la música. La història previsible, però tendra.

Dels llibres llegits no tinc cap emoció destacable. Al club de lectura hem llegit "Siete casas vacias" de  Samanta Schweblin. Un llibre de contes que no recomanaria tan especialment com ho faria de Lucia Berlín, però he de reconèixer que m'he fet amiga dels seus personatges. Són com de la família. He sentit molt properes les seues rareses. 

De lectures pendents unes quantes. No sabia per quina començar, però li faré cas a @charlieparker1 i començaré per La casa de 1908 de Giulia Alberico.

I per avui acabo. Se que és un post estrany. D'idees inconnexes i una mica desordenat, però així em sento fent de flaneûr en el meu propi blog.

Revertint la Blue week

Comences escrivint amb el títol XXXX. Perquè no saps cap a on s'adreçarà aquest text. L´únic que saps és que necessites fer una immersió escriptora. Vols fugir de les coses que et disconforten i que no pots canviar. Quan en ve una l'encaixes, quan ne són massa et desborden.

Portes una setmana difícil, el teu blue monday ha pujat de nivell fins a blue week. Sort que ja s'acaba i aquesta setmana aniràs al poble.

Divendres moriràs per un sopar de galeres fregides amb oli de casa. 

T'emportaràs roba de córrer per fer-ho a la vora de la platja.

Aniràs amb ta mare a esmorzar, al mercadillo; a voltar-la.

Escoltaràs a ton pare queixar-se dient que no es troba bé; el faràs riure i veuràs que de moment no és greu. 

Veuràs a tons nebots que es fan grans només de mirar-los i són experts en regalar banys d'amor innocent.

Te'n tornaràs diumenge amb el cotxe ple de taronges, de peix i de verdures i amb la ment plena de ganes d'emprendre la setmana.

Però mentre encara no és divendres, escrius per revertir la setmana. Diumenge vas anar a veure "La favorita", deu nominacions per als oscars, 5 nominacions als glogus d'or. Com sempre els premis no et garanteixen res. O t'agrada o no. Tot i que a Rachel Weisz, Olívia Colman i Emma Stone les vas trobar fantàstiques, la pel·lícula et va sembla "rara". Però tu no n'entens.

En canvi Roma, et va encantar. Et va endinsar en el món d'aquella família, abandonada per la figura paterna i reforçada amb la relació de tots ells amb la mainadera. Com sempre, les relacions de vellut són les que marquen.

I anant a arreglar el teu estimat mac, que al final només estava bloquejat, vas anar de rebaixes. Vas anar a provar-te'l. Un abric de quadres que tenies clixat. I no saps perquè no te'l vas quedar. Crec que va ser culpa de la blue week. Si arriba a ser un altre dia te'l quedes. T'agrada l'estil que donen estos abrics. Sobretot quan sembla que te l'has trobat a l'armari heretat d'algú de mida més gran que tu.

I continues intentant revertir la setmana. Avui soparàs carxofes. No hi ha cap sabor que les superi.

Aquestes fregidetes et pujaran l'ànim.

Però mentre no vas cap a la cuina, t'animes a revisar quines són les bones noves de les marquetes francesetes o no que tan t'agraden. I fas una llista virtual de tantes. Que després no et compres i de ben segur que canvies.

La primera, la camisa de Copcopine. Per anar ampleta i còmoda.

La segona, un vestit de Maria Gallart -que no és francesa- per si vas de festa o no.

Un mocador de Soeur per al coll en plan tant se t'endona i que encara et podràs posar amb el teu abric blau marí.

I de l'abric fas un salt al vuit i afegeixes a la llista estes sandàlies.

I quan ja quasi tens revertida la setmana te'n recordes del dinar de reis a Fismuler, una moixarra marinada increïble i un pastís de formatge que et va deixar muda.

I per assegurar-te una reversió completa, decideixes comprar-te el llibre sobre l'optimisme de Hans Rosling, Faktfullness.

I ara sí que et quedar clar quin títol posaràs al post.