dilluns, 31 de març del 2014

Casualitat o causalitat ?

Diuen que en la vida no hi ha casualitats, així que analitzaré una sèrie de senyals que últimament m'han arribat i que tot seguit us explicaré.
La primera senyal, em va arribar fa una setmana, llegint un article sobre Joanna Czwech, una pope de la bellesa que tracta a dones tan espectaculars com Kate Blanchet i Christy Turlington. En aquest article parlava de les meravelles de menjar-se un "platano" cada dia. 

Potser Kate se'l menja i per això està tan espectacular....


I si Christy aconsegueix esta postura de ioga igual també és gràcies al platano...




La segona senyal em va arribar mirant el programa de "Comando Actualidad" on parlaven del conreu i de les propietats del "platano "canari.

I avui, (la terceral!!). A l'obrir facebook, des de la pàgina de Bioguia em trobo esta imatge tan il·lustrativa ...


VIA

No se com ho veieu, però a partir d'ara passaré de ser consumidora ocasional a habitual d"esta" fruita tan meravellosa. 
Us apunteu??..


Unes cames massa llargues per ser pagesa...

Qui m'ho havia de dir, el que significarien aquells estius, entre un curs acadèmic i un altre, amb unes cames massa llargues per ser pagesa i amb l'esquena doblegada i cremada pel sol del juliol i l'agost; collint bajoques al costat de ma mare i ma iaia.
Aquells moments, han marcat, com un ferro calent, la perseverança que de vegades he necessitat en diferents moments de la vida.
Tampoc m'hagués imaginat mai que aquells moments m'ajudarien a sentir-me orgullosa de provenir del món de la pagesia. On a les Terres de l'Ebre, i en temps de guerra i postguerra, la dona sempre ha tingut un paper rellevant i ha pogut dibuixar un matriarcat, poc freqüent en altres àmbits socioeconòmics.
És per tot això que "este" llibre, fruit de la investigació realitzada per Maite Castelló, promet ser molt interessant.


diumenge, 30 de març del 2014

Malala i el poder de les paraules

Ahir, mirant les notícies vaig escoltar com a la paquistanesa Malala Yousafzai li atorgaven un premi més, el de la Convivència. Malala, només tenia 11 anys quan va començar a escriure per a la BBC, en el seu bloc, sobre la vida a la Vall de Swat; dos anys després que el Talibà arribés al poder i ordenés que les escoles de xiquetes tanquessin per evitar la seua formació.
El bloc, escrit sota el pseudònim de Gul Makai, recollia moments i vivències de Malala, una nena valenta que va superar la "temor" que sentia i es va atrevir a defensar el dret a l'educació de les dones a la resta de món. Als quinze anys, va ser ferida en un atemptat. Li van disparar un tret al cap mentre viatjava en l'autobús escolar.

El seu bloc recull textos com "este":

Tinc "temor": “Ma mare em va fer l’esmorzar i vaig anar a l’escola. Tenia "temor", perquè els talibans han fet un edicte que prohibix a totes les xiquetes, anar a l’escola. De 27 alumnes, només 11 van anar a classe. Tornant a casa, vaig sentir a un home que deia: te mataré. Vaig caminar més ràpid i després vaig mirar si em seguia”.



 La història de Malala, és una demostració més del poder de les paraules per canviar el món.


Font de la imatge: abc news


dissabte, 29 de març del 2014

L'ebre sense cabdals serà la mort del Delta. Salvem la nostra terra.

En aquesta vida, moltes vegades, el que no està escrit no està fet. 
És per això que hem de deixar constància escrita de la manifestació que ha convocat la Plataforma en Defensa de l'Ebre, per demà diumenge. Començarà a Sant Jaume d’Enveja, creuarà el pont Lo Passador, i acabarà amb festa i reivindicació davant l’ajuntament de Deltebre. S'espera que "sigue" una trobada massiva per part de tots els que no "mos" volem resistir al nou PHN.
El lema de la manifestació serà:

"L'Ebre sense cabdals és la mort del Delta"



Per acompanyar esta entrada, compartirem el vídeo, SALVEM LA NOSTRA TERRA, amb imatges de la nostra fotògrafa rapitenca Mireia Canício. Ella immortalitza com ningú l'esperit de les terres ebrenques.





divendres, 28 de març del 2014

Julia

Divendres, 28 de març de 2014, hora: 17:10. Tot un "fi" de setmana per davant i sense res planificat. Així és com més m'agraden, els "fins" de setmana buits de continguts, com un full en blanc per poder escriure el que el cos "demane". El pla perfecte.
Per començar, un recorregut per les principals fonts d'inspiració respecte a qualsevol cosa. Avui l'he trobat en una dona que no em falla mai, Julia Martínez, cap d'estilistes de la revista TELVA. No se que té que sempre m'atrau. M'agrada perquè parla des de la veu de l'experiència i perquè té la capacitat de vestir al marge de la moda i a partir dels seus propis criteris.
A banda de ser una experta en el món de la moda, una de les seves aficions és brodar coixins de petit point.
Li intueixo un esperit lliure i privilegiat.




dimarts, 25 de març del 2014

El lloc on va començar tot

Les històries que comencen en un lloc localitzat en un mapa són més captivadores...
En aquest va començar la nostra. La història d'un poble jove...


Aquest plànol potser és el més antic del Delta de l'Ebre i de la que seria la futura ubicació del nostre poble. Va ser realitzat per Cristobal Antonelli, un arquitecte que va rebre l’encarrec del monarca Felip II de construir, l’any 1580, el sistema defensiu de la badia dels Alfacs. En aquella època, la badia patia atacs constants dels corsaris Berberiscos. 
El projecte  es basà en la construcció de quatre torres artillades per poder controlar tot el port. Es tractà de les fortificacións del Codoñol, Sant joan, l'aluet i el Carregador. Antonelli, per iniciar el seu encarrec, va elaborar aquestos mapes detallats del Delta.

Font de la imatge i informació: El blog de Julio Franc Bertomeu










dilluns, 24 de març del 2014

Can Mañà

Un dels punts forts de la nostra terra és la gastronomia. No hi ha dubte. La nostra cuina és tan coneguda que si algú de fora ens pregunta d'on som, sempre afloren comentaris de lloança al respecte. De fet, estos dies, al nostre poble, s'està celebrant el Vè Forum d'Etnogastronomia, 
Aquest és un dels motius de pes perquè el bloc tingui la pestanya "per fer un mosset" tot i que reconec que la tenim una mica olvidada.
És per això que vull reprendre el tema i tal i com faria un blocaire expert en restaurants, us vull parlar de Can Mañà, un lloc molt familiar i d'aquells on et sents com a casa. Aurèlia, la mestressa és la responsable de que el lloc sigui tan acollidor. Ella representa a la dona rapitenca acollidora, lluitadora i templada (com diem natros..), a la perfecció.
La cuina del Mañà és una cuina marinera de qualitat i alhora tradicional i típica de la terra. Alguns dels seus plats són: arròs pelat, graellades de marisc, xipirons a l’ ametlla, suquet de peix a l’ estil rapitenc...
El restaurant es va inaugurar l'any 2000, però el marit d'Aurèlia que està al capdavant de la cuina té una llarga experiència en aquest món. A més, Can Mañà forma part del Col·lectiu de Cuina de la Ràpita i Delta de l'Ebre, que és garant de la qualitat dels seus productes.

FELICITATS I MOLTS ÀNIMS PER CONTINUAR EN ESTOS TEMPS DIFÍCILS!!








CAN MAÑA-. Avda . Constitució, 42, 43540 Sant Carles de la Ràpita (Tarragona)-Tlf: 977740789 / 665534493 

diumenge, 23 de març del 2014

Sebastià Juan Arbó, un jove de poble que se'n va cap a Barcelona

Ahir, al Museu del Mar es va inaugurar l'exposició temporal sobre Sebastià Juan Arbó (1902-1984). 
Sebastià, va ser un rapitenc d'origen humil que als 25 anys marxa a Barcelona on es consolida com a l'escriptor introductor de les terres ebrenques en el món literari i un dels precursors de l'existencialisme que una dècada després es converteix en corrent literari. La seua primera obra L'Inútil combat (1931) es compara amb altres obres existencialistes com la Nausee de Sartre (1932)  i L'etranger d'Albert Camús (1942).
Avui, he anat a veure l'exposició i no he pogut evitar veure més la persona que l'escriptor. 
He vist un jove amb inquietuds que en un moment vital sent la necessitat de marxar a viure a Barcelona per trobar-se a ell mateix com a escriptor i òbviament com a persona. 
Sóc conscient que potser m'estic extralimitant per atrevir-me a parlar d'aquest rapitenc il·lustre com un emigrant més, que se'n va del poble cap a la gran ciutat en la cerca d'una vida més intensa. I que, com molts, amb els anys s'adona que els orígens són el millor lloc on estar. Això es reflexa en un fet molt significatiu en la seua vida. Sebastià, en rebre el premi Nadal, l'any 1949, confessa  a Sempronio, un cronista de l'època que el que més desitja en aquell moment és "començar a caminar i no parar fins al meu poble".

Sebastià Juan Arbó (dreta), en arribar a Barcelona l'any 1927



El Museu, avui dissabte 23 de març de 2014



divendres, 21 de març del 2014

One lovely blog award, un premi inesperat

Ahir li van donar un premi a La Ràpita Chic. No es tracta de cap concurs ni premi autonòmic, ni res de tot això. És alguna cosa més especial perquè te l'atorga un/una blocaire que també ha rebut el premi.
En el nostre cas, ens l'ha atorgat Clara, l'autora del bloc, Sabó Sabonissim, una artista dels sabons artesans.
El premi no em pot fer més il·lusió, però com tot en aquesta vida, també té les seues condicions. Al acceptar-lo, he de respondre a unes preguntes i he d'atorgar el premi a un altre bloc que jo consideri mereixedor d'aquest guardó.




Aquí van les preguntes...

ONE LOVELY BLOG AWARD

Quan vas començar el bloc i per què?
Aquí m'agradaria poder respondre que va ser de manera planificada i amb uns objectius concrets, però res més lluny de la realitat... 
Després de ser usuària de blocs durant anys, aquesta aventura va començar de manera casual una tarda de dissabte, quan se'm va ocórrer fer un bloc al voltant d'un tema principal, la Ràpita i l'esperit rapitenc. 
Immediatament, la meua vessant més pràctica,  va pensar que per donar a conèixer la Ràpita i l'esperit que l'envolta,  podia estar bé ampliar la finestra de qui el visita i tractar sobre l'altra ciutat on visc, Barcelona. Però al final la cosa no es va quedar aquí, i poc a poc, com si el bloc tingués vida pròpia i sense perdre l'esperit rapitenc, ha anat ampliant la seua base conceptual, i s'ha convertit en un món de reflexions i de totes les coses boniques i ben fetes que van sorgint i que "mos ajuden a sentir-nos millor.
Se que això l'ha convertit en un espai naïf, multi funcional i impossible de classificar.

Què t'aporta tenir un bloc?
En el meu cas, el bloc és una constant font de satisfaccions. Des del procés creatiu fins al resultat m'aporta serenor i em permet compartir aquest esperit rapitenc que des de la distància cada dia tinc més aguditzat. També em sorprèn la serenor i el plaer que m'aporten aquelles reflexions que sorgeixen a partir d'una imatge, un sentiment o una idea. Mai he sigut dona de lletres i el bloc, m'ha ensenyat a valorar el poder de les paraules.

Quin post és el que més èxit ha tingut i per què creus que ha sigut?
Esta resposta la tinc claríssima, en general, els posts que més èxit tenen són els que millor reflexen el nostre esperit rapitenc amb imatges de la nostra terra i els que mostren llocs singulars de Barcelona. Però sense cap mena de dubte, el que més èxit ha tingut va ser el de mares i filles. A partir d'este moment, vaig saber que no estava sola i que el bloc era seguit per molta més gent de la que m'esperava.
Va tenir èxit  perquè va permetre participar a la gent que segueix la Ràpita Chic i fer-la sentir que també forma part d'este projecte singular.

Utilitzes xarxes socials?
Aquí us he de dir que vaig seguir el consell de la meua filla i des d'un primer moment, el vaig vincular a facebook. Més endavant el vaig vincular a twiter i des de fa poc està vinculat a bloglovin des d'on el bloc té més seguidors internacionals. 
Respecte a les xarxes socials, he de dir que són les que alimenten al bloc de comentaris i interaccions. Al bloc per fer comentaris cal un procés de verificació i crec que això inhibeix la participació. Des d'aquí us animo a que feu comentaris. No sabeu l'alegria que donen.

Com ha evolucionat el teu bloc?
Penso que "esta" pregunta ja l'he respost explicant quan i com va començar el bloc. 

Has viscut algun fet important a través del teu bloc?
El fet més important no és un fet concret. Però sí que m'ha permès retrobar gent que feia temps amb la que no tenia contacte i també m'ha permès conèixer noves persones molt enriquidores i interessants.

D'on neix l'inspiració de les publicacions?
La inspiració és molt diversa, però sempre ve a partir de coses que em semblen interessants o em criden l'atenció. Si no és per causa major, intento no publicar res que no m'agradaria vore o llegir.
La inspiració de vegades ve d'una simple conversa, de vegades a partir d'una imatge i de vegades a partir d'una notícia o d'una lectura.

Quina és la teva fase favorita?
Viu i deixa viure.

Quin consell li donaries a algú que vol començar un bloc?
Que sigue fidel a ell mateix. 

Què tenen en comú els blogs a qui atorgaras el premi?
Tots són blocs que segueixo i admiro i he decidit atorgar el premi als tres blocs següents. 



  • En la categoria de blocs creatius, li atorgo el premi al bloc La Mar de Fora, per la creativitat, bon gust i qualitat de manufactura de Montse Félix, l'autora.
  • En la categoria de blocs de decoració,  li atorgo el premi al bloc Chic&Decó. per la qualitat i quantitat en la selecció dels projectes que publica. Els tres milions de visites que ja té, avalen aquesta elecció.
  • I en la categoria de ciència, li atorgo a Les dos Ces, per l'audàcia en els temes escollits i tractats per part de l'autor, Toni Chaquet.

Moltes felicitats als tres!!





dijous, 20 de març del 2014

Equinocci de primavera

Avui, dijous, a les 17 hores 57 minuts, el sol creuarà l'equador i marcarà l'equinocci de primavera, l'inici de l'estació de les flors, i de la revolució hormonal que "mos" provocarà l'increment de llum solar.
La melatonina, l'hormona reguladora del son, cau i altres com la noradrenalina, l'oxitocina, les feromones i la dopamina augmenten. 
Aquest canvi, que en un primer moment "mos" pot provocar una mica d'astènia primaveral, després s'acaba convertint en una època de màxima vitalitat.
Per tant sí que és cert que la primavera la sang altera i molt!!
Benvinguda primavera!!!








dimecres, 19 de març del 2014

dimarts, 18 de març del 2014

La lluna en moviment des de la torreta

Avui, de bon matí, mentre esperava el metro, m'he connectat a FB i he vist "este" vídeo. El contrast no ha pogut ser més exagerat. Mirar la lluna movent-se de manera suau des de la Torreta comparat amb el moviment brusc del metro que arriba...
A mig matí quan he anat a esmorzar me l'he tornat a mirar i ara que acabo de seure al sofa després d'un dia llarg, l'he tornat a mirar i he decidit desar-lo per a la nostra video col·lecció per poder tornar-lo a mirar de tant en tant,
Està realitzat per Visuals.  Una productora independent especialitzada en filmacions i fotografia composta per Dani Dassoy, amb més de 20 anys darrera de la càmera i la direcció creativa de ROIGESTUDI.

Moltes felicitats per la feina feta!!

Timeslapse Torreta Lluna from visuals on Vimeo.

dilluns, 17 de març del 2014

Una relació simbiòtica

La simbiosi entre dos éssers vius significa que a partir de la seua relació tots dos en surten beneficiats. Aquest tipus de relació ideal la podem extrapolar a la família, a la feina i a les amistats. Tant és així que des de fa temps tinc una estranya teoria que cada vegada que l'explico a algú, em ratifica que és certa. I si no és així també podeu dir la vostra.
Penso que quan dos amigues, molt amigues, es troben molt sovint, acaben establint una relació simbiòtica en tots els aspèctes de la vida. Acaben anant als mateixos llocs, tenint les mateixes inquietuts, i de vegades no se sap on acaba l'estil d'una, i on comença el de l'altra. N'hi ha que porten pentinats similars, roba similar, accessoris similars...
Imagino que la química de l'amistat i l'admiració mútua poden ser dos motius de pes, per justificar aquest fenòmen...



Les últimes, via Berta Bernat


diumenge, 16 de març del 2014

La classe, un concepte abstracte

Una persona atractiva per la seua manera de ser, coherent amb el que diu i el que fa, que fa el que ha de fer, que està sempre en un segon pla i es deixa ajudar, és tenir classe.
La classe és un do independent del talent, de la condició social, del treball i de la situació econòmica d'una persona. Tenir classe representa la màxima dignitat de l'ésser humà.
La classe de vegades traspassa barreres extra sensorials i a partir d'una imatge la podem intuir en la persona que la protagonitza.

Giorgia Tordini, és una d'aquestes persones. Les seues imatges traspuen i deixen intuir una mica d'aquest do natural que no es pot ni comprar ni aprendre.
Ella és una dissenyadora freelance milanesa, afincada a Nova York i que te una marca pròpia: Like my mother inspirada en l'estil clàssic de la seua mare i també treballa per a Reve. Els millors fotografs li han reconegut aquesta gràcia i les imatges ho demostren.





Garancedore.com