La síndrome Vinçon

Avui m'agradaria escriure sobre Vinçon i el seu definitiu tancament. No se si me'n sortiré. Però voldria reflectir en paraules una síndrome que acabo de descobrir i que s'està produint des de fa temps al nostre voltant. Una síndrome que pateixen molts establiments i negocis que tot i que agraden i molt, acaben tancant irremeiablement per no poder mantenir la seva viabilitat econòmica.
Jo parlaria de la síndrome Vinçon, perquè no és l'únic negoci o projecte amb una filosofia pròpia que fracassa. De fet, hi ha molts altres establiments que hem vist tancar amb una sensació amarga a la boca perquè sabem que ja mai més podran ser recuperats.
La lectura que hem de fer és que potser la creativitat i el talent han superat totes les nostres expectatives, sobretot l'econòmica. I tot i saber valorar i apreciar el que aquests establiments oferien, no hem pogut respondre amb un consum proporcional. A saber, crec que tot i que m'encantava entrar a Vinçon i mirar les novetats quant a disseny i creativitat, vaig comprar poques coses- la butxaca és la que al final, sempre mana...-.
I vatros direu, i a que ve ara parlar de Vinçon, en aquest blog personal? Pos sí. Ho entenc i ara ho intentaré justificar.
Per a la nostra generació, Vinçon ha representat una franja molt significativa de la nostra vida i la nostra història. La sala Vinçon va néixer als anys quaranta i a partir de l'any 1973 fins l'actualitat no ha deixat de mostrar creativitat i disseny. Al voltant de la sala, va néixer l'espai botiga on entrar i mirar era més semblant a observar peces d'un museu que productes d'un gran magatzem.
Per a la nostra generació entrar a Vinçon ha significat verificar que vivíem en una ciutat d'avantguarda i viva. Entrar a Vinçon significava ser avantguardista i amant del disseny encara que només fos per una estona. Entrar a Vinçon era quasi màgic. Ens encantava i no hem pogut fer res per evitar el seu tancament. És la síndrome Vinçon...