La Ràpita és la Ràpita i les seues circumstàncies. Ara les festives.

Diu la frase, "Jo sóc jo i les meves circumstàcies", i no hi ha res més cert. Les circumstàncies són les que dictaminen el ser i estar en un únic moment. A la Ràpita li passa el mateix. I ara les circumstàncies són les festives.

Viure la Ràpita en festes és com si de sobte el temps s'aturés i ens obligués a fer un resset per recordar-nos que toca disfrutar i reconnectar amb altres festes passades que per a alguns van ser millors, o pitjors, o diferents. I per a d'altres, els més joves, toca viure-les intensament per després escriure els seus millors records d'amistat, de festa i de joventut.

I són dies de deixar el rellotge al calaix i d'anar de xiringuito. Cadascú al seu o als seus, segons convingui.

I des d'allà, qualsevol de les vistes, et recorda que estàs a la vora de la mar, per si se t'oblida i els teus pensaments intenten dur-te a altres llocs.

Són dies d'anar als bous. És la nostra boucultura i a qui no la entengui només li podem desitjar el millor. 

Són dies de bous, de ranxet de caragols i de xuclar-se els dits...

Són dies d'anar al ball, plogui o no plogui.

Són dies de fer alguna escapadeta. La nostra al Musclàrium va ser memorable. Arribem i ens trobem a Nando amb els amics i punxant la música que més ens agrada. 

Si us voleu perdre unes horetes, aquest lloc a dins el mar, és un dels millors.

Que acabeu de passar unes MOLT BONES FESTES 2015!!

El color blau que tira...

No ho puc evitar, el color blau em tira. I com més blau mar és, millor. De la mateixa manera que quan fa dies que no veig la mar, trobo a faltar els seus blaus, quan fa dies que no em poso res d'aquest color, el torno a rebuscar per l'armari i me'l torno a col·locar. Si no, sempre tinc una opció més ràpida, que és obrir les portes de l'armari del meu home i de sobte tinc unes vistes precioses al mediterrani en versió camisa. Si no en té deu no en té cap.

Avui, mirant Style du monde, on es publiquen els estilismes de la gent responsable o relacionada amb el món de la moda en les últimes cites a Milan, Paris, Londres i Nova York, he tornat a comprovar que el blau mar sempre està i estarà. A aquesta gent també els deu passar que de tant en tant troben a faltar els colors blaus de la mar. És pura química. Hi ha tres quartes parts d'aigua en el cos humà, tres quartes parts en el planeta on vivim, i tres quartes parts d'aigua reguen els nostres cervells. 

Deu ser per això que el color blau sempre mos tira...

Alguns dels blaus que s'han vist per Style du monde:

• Caroline Issa, directora de moda de la revista britànica Tank. Ella és una de les muses de la naturalitat del club de Garance Dore. 

• Viviana Volpicella, editora de Vogue Nippon. M'encanta aquesta cara tan somrient que sempre té.

• Helena Bordon, actriu i model brasilera

• Anna Dello Russo, editora de Vogue Japó. Aquesta dona té un estil molt peculiar. T'agradi o no, sempre crida l'atenció.

• I per últim, aquests dos a la desfilada de Giorgio Armani a Milano. Aquest estilisme no se de qui és...

• I aquest últim, és de Patricia Manfield, The atelier  , en la mateixa desfilada d'Armani... 

Mentre torna a córrer l'airet...

Quin plaer despertar-nos aquest matí i comprovar que torna a córrer l'airet. Un airet que ha vingut a donar la benvinguda a les festes de Sant Jaume, a la Ràpita. Un reducte de pau on el temps s'allarga i els sabors s'intensifiquen. 

Avui mentre torna a córrer l'airet, agafen ganes de veure només les coses bones i desestimar les que no ho son tant. Fins i tot les torrades multi cereals que sempre tenen una mica d'olor a pinso, avui feien olor de pa recent torrat. I el cafè amb llet de soja semblava un dels bons. D'aquells que només a les bones cafeteries el saben servir.

Mentre torna a córrer l'airet, les notícies semblen més positives i fins i tot els enrenous del parlament i l'ajuntament de Barcelona no em posen de mal humor. Al contrari, ho llegeixo tot com pures anècdotes. Igual és per l'esperit de la rumba catalana o el de la Unesco, o el de les festes. Tant li fa.

Mentre torna a córrer l'airet venen ganes de llegir, d'escriure, de xerrar, de caminar, de badar, en fi de viure. Que d'això es tracta.

Mentre torna a córrer l'airet, em ve a la memòria un matí d'estiu de la meva infantesa- ejem... fa uns quaranta o una mica més d'anys...-, asseguda en una taula en la terrassa del Miami, al carrer Sant Isidre amb mon iaio Antònio, lo murciano, un home de poble, emigrant amb la pose practica i teòrica d'un senyor, bevent una fanta de taronja que potser era Fanta o potser era una Mirinda -els de l'època ho entendreu..-. Havíem estat caminant amb un altre tio meu que havia vingut de França. Jo era una mica escardalenca i de ben segur que una mica hipotensa i molt sensible a la calor. Aquell matí no era una excepció i només tenia sed i sensació de mareig. Quan vaig seure a l'ombra i em vaig prendre la Fanta o la Mirinda, ves a saber..., em vaig anar recuperant i vaig passar d'una vida gris a una vida de colors vius.

I tot i que sembla un anunci digne de la Coca Cola, es tal i com em van transformar l'airet d'aquell matí d'estiu i la hidratació.
 I és com avui em sento mentre torna a córrer l'airet. 

via

via

via

Si la vida et dona llimes, fes llimonada

Són dies d'entrar en mode diferent. Dies d'aprendre a tocar de peus a terra, i estar oberts a les flexibilitats de la vida. 

Son dies de desconnexió. 

Son dies de perdre el control o de perdre la idea de que cal controlar-ho tot. 

Són dies de sentir-nos com una vela que es deixa guiar pel vent de la vida.

Son dies de practicar la idea tan zen de ser com un junc que està ben fixat a la terra, però que es mou segons la brisa del seu voltant.

Son dies de programar poc, millor, de no programar res. D'improvisar. De seguir l'agenda natural de les coses- o de les festes...-. Sense intencions ni pretensions.

Dies d'emocions i pensaments que ens porten a sentiments profunds. Dels que venen de dins i que es reforçen amb el que hi ha a fora.

Dies de trobar-nos i no perdren's.

Son dies de tot anar millor. De disfrutar dels llocs. Del poble. Dels amics. De la família. De les persones. Però sobretot d'un mateix.

Son dies en que si la vida ens dona llimes, natros sabem fer llimonada...
 Bon estiu i bones festes!!

Mentre sona Blaumut, Pa amb oli i sal...

via

via

via

La Ràpita tal com és

Diumenge es va estrenar el primer capítol de programa de Salpem! de TV3 amb un reportatge del nostre poble, la Ràpita i la seva badia.

M'encanta!! És la Ràpita tal com és.

Instagramejant per la Barceloneta

Instagramejant i transformant les imatges captades amb el mòbil. Aquestes són de diumenge al matí.

Imatges via @larapitachic

Can Deu, Fragments i El Maravillas

Ja sabeu que m'agrada compartir llocs de Barcelona amb gràcia. I n'hi ha un on hi vaig o passo per diferents motius i no l'havia compartit encara, la Plaça de la Concòrdia al barri de les Corts. És un com una plaça de poble dins d'una ciutat gran.
En aquesta mateixa plaça hi ha l'entrada a Can Deu, el centre cívic amb més encant- i on fa uns dissabtes vaig assistir al Congrés de la Felicitat, una introducció al món de la psicologia cognitiva i que us recomano-.

Jardins de CAN DEU, VIA

A banda de Can Deu, també hi ha dos llocs per menjar i beure on aniria cada setmana, simplement, perquè s'hi està bé i són agradables. De vegades amb això ja n'hi ha prou.

• El primer, Fragments, un restaurant amb terrassa interior i exterior. Del que només us faria una recomanació, si esteu a la terrassa interior una nit de juliol, poseu-vos a la taula de sota el ventilador. Com de Fragments, tinc imatges de dia i de nit us les comparteixo totes...

• I el segon, El Maravillas, una novetat de fa una setmana, on es pot menjar o beure. Un lloc d'aquells fet amb gràcia i que des del primer dia està ple. Aquesta Plaça de la Concòrdia té un efecte màgic.

Mireu quina làmpada més xula, està feta amb cistelles de vímet!!

• I ara me'n torno cap a la Ràpita- ja m'està agafant complex d'autobús de la Hife, tant d'anar i vindre-, i fins al setembre, l'asfalt de la gran ciutat serà un borrós record. Ja tinc ganes de solet, aigua i passeigs a la vora de la mar...

Dies de meló de moro

Que ton pare et dugue el primer meló de moro i t'anuncie que en té uns quants més madurant a les meloneres, significa que ja estàs vivint l'estiu de sempre, el de la Ràpita, el de veritat.

Menjar meló de moro per esmorzar, a mig matí, a l'hora de dinar, per berenar o per sopar et confirma que ja has arribat a l'estiu. 

Un estiu que sempre promet ser com l'anterior, però que sempre resulta diferent, tot i que hi haurà coses que sempre estaran presents, una d'elles, el sabor del meló de moro.

via

Un dia bonic

El temps passa, les inquietuds canvien, tot evoluciona, però hi ha coses que encara perduren.
La processó de la verge del Carme, un dia bonic.

Moltes gràcies als chavos per la passejada!!! 

Aquest any en la Vallesa i l'anterior vegada en la de Pepito'l chavo. 

Com sempre hem estat molt a gust!!
I moltes gràcies a Dani Dassoy pels seus videos espectaculars!!!