dimecres, 1 de juliol de 2015

Love is in the air.

És un petit secret, però confesso que m'hauria agradat fer de casamentera. A la feina m'imagino possibles parelles i amb les amistats i veïnat de vegades també. No ho puc evitar.
Com aquests dies el ritme de treball se m'ha reduït de manera significativa, tinc la ment més oberta a temes com aquest. El de l'amor, un tema molt inspirador però perillosament cursi si no es tracta amb una certa rigorositat. 
Els de casa em cataloguen com a "seca" i segur que per una vegada, això em serà favorable per tractar aquest assumpte amb l'acidesa adequada. Ni massa dolçament, ni massa amargament.
De fet, l'únic que vull fer és una síntesi de coses sobre l'amor i les relacions sentimentals que durant aquests dies, m'han inspirat- és a dir, m'han cridat l'atenció-.
Tot va començar amb un article del New York Times sobre un assaig (To fall in love Anyone. Do This) on es volia demostrar que amb una bateria de trenta sis preguntes, amb una hora i mitja es pot arribar a intimar amb qualsevol persona. La veritat és que és una gran idea tenint en compte que sempre anem justos de temps i no deu ser gaire fàcil arribar a conèixer una persona per establir una relació de parella. Fins i tot hi ha una app amb aquest qüestionari. 
L'assaig es basa amb un estudi anterior on es va aconseguir que dues persones s'enamoressin després d'aquesta aproximació interpersonal. Preguntes com "Quan va ser la vegada que vas cantar sol o per a algú?, Quin seria et teu dia perfecte?, T'agradaria ser famós? Com?, Com és la relació amb la teva mare?, són les que poc a poc et transporten a un terreny íntim i del que és difícil sortir. Algunes de les parelles que van fer l'experiment, relaten que el punt culminant  i clau és quan has de mirar als ulls a la teva parella durant uns minuts, després d'haver confessat aspectes íntims i possiblement mai explicats a ningú -bé, m'ho puc imaginar sempre i quan hi hagi una atracció i predisposició prèvia. No crec que et pugui passar amb el primer o primera que et trobis pel carrer-.


Però com hauria de ser una bona parella? I si ha de ser per sempre, no és més utopia encara??
Fins i Tot Frida tenia les seves reflexions al respecte.

Mereces un amor
por Frida Kahlo (font yomemimo)
“Mereces un amor que te quiera despeinada, con todo y las razones que te levantan de prisa, con todo y los demonios que no te dejan dormir.
Mereces un amor que te haga sentir segura, que pueda comerse al mundo si camina de tu mano, que sienta que tus abrazos van perfectos con su piel.
Mereces un amor que quiera bailar contigo, que visite el paraíso cada vez que mira tus ojos, y que no se aburra nunca de leer tus expresiones.
Mereces un amor que te escuche cuando cantas, que te apoye en tus ridículos, que respete que eres libre, que te acompañe en tu vuelo, que no le asuste caer.
Mereces un amor que se lleve las mentiras, que te traiga la ilusión, el café y la poesía.”




Al cap d'uns dies de llegir sobre l'assaig i les paraules de Frida, em trobo escoltant la TEDxtalk d'Esther Perel sobre el Secret del desig en les parelles de llarg recorregut.
Ella ha fet un estudi antropològic sobre la necessitat de seguretat versus la necessitat de sorpresa per mantenir el desig i el misteri en una parella.
La conclusió més significativa és l'autoconfiança com a font generadora d'amor. La confiança amb nosaltres mateixos, la independència i el fluir de manera individual, és el que més enamora a les nostres parelles i el que més desperta el desig. Segons Esther, no ho fa el fer sentir-se cuidat@ ni el fer sentir-se necessari@ a la nostra parella. Ho fa el fet de mostrar-nos independents i complerts com a persones.
Us recomano que l'escolteu. M'ha agradat molt aquest enfoc tan evident i de vegades tan oblidat.

En qualsevol cas amb parella o sense, sempre ens quedarà la cançó...






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada