Ja és ben certa la dita de que ningú és profeta a la seva terra. Bé perquè les coses de casa encara que valguin la pena no són una novetat, i no tenen la capacitat de sorprenden's. Bé perquè les tenim tant a l'abast que mai les trobem a faltar. Bé perquè coneixem massa coses de qui les realitza, i tot i que li sabem reconèixer les fortaleses, també sabem que té les seves debilitats i mancances.
Tot això influeix i no ens deixa valorar el que tenim tal com ho faríem amb tot allò o tot aquell o aquella que se'ns presenta com a diferent i original perquè no ho coneixíem i no havíem vist mai.
Malauradament -o sortosament, segons es miri-, sempre hi haurà escollits que amb els contactes adequats i una fama que els precedeix, facin el que facin, sempre tindran el reconeixement dels de casa. Però d'altres s'hauran d'esforçar i obrir-se camí a fora, recollir el reconeixement i des de fora, portar-lo cap a casa.
En fi, un dia una persona em va dir que escrigués sobre aquest tema en el blog, perquè el nostre poble - com tots els altres, no ens enganyem. La dita va per a tots...-, de vegades també ha patit d'aquesta síndrome.
Per sort, això està canviant. Cada vegada més, gràcies a les xarxes socials i la transmissió de la informació ens sorprenem cada dia de les coses boniques i de les persones que valen la pena a casa nostra. I també hem après que quan venen lloances des de fora serà que són de veritat i sabem reconèixer que les nostres igual arriben una mica tard. Però també diu la dita, que més val tard que mai.
Nota: Aquest post ha estat fruit de la reflexió que ha sorgit després de compartir el projecte de Teresa Nogueron, la clarinetista rapitenca de Sommeliers i veure la il·lusió que li han fet unes quantes paraules escrites aquí perquè des de cap altre medi local, n'havia rebut anteriorment. Tot i haver presentat el seu projecte, una no, més d'una vegada.
Només perquè consti en acta.
Nota: Aquest post ha estat fruit de la reflexió que ha sorgit després de compartir el projecte de Teresa Nogueron, la clarinetista rapitenca de Sommeliers i veure la il·lusió que li han fet unes quantes paraules escrites aquí perquè des de cap altre medi local, n'havia rebut anteriorment. Tot i haver presentat el seu projecte, una no, més d'una vegada.
Només perquè consti en acta.
La platja de les delícies una tarda de dissabte en primavera.
Fent lo vermut amb vistes a l'esglèsia nova- foto enviada des del mòbil de mon germà. Aquí s'aprofita la col·laboració de tothom-.
Jardins de la platja Garbí. La Ràpita-maig 2015-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada